Aquests dies, en converses amb diverses persones amb qui parlo, apareix una paraula que fins fa poc semblava llunyana: sexili. Persones que comencen a plantejar-se marxar del país si l’extrema dreta arriba al govern. Fer les maletes, buscar un altre lloc on viure i començar de nou, no per voluntat de descobrir món, sinó per por de perdre drets i llibertats que semblaven consolidats.
I això m’ha fet pensar: quin tipus de democràcia estem construint si una part de la ciutadania comença a preparar un pla de fugida davant la possibilitat d’un canvi de govern?
No parlem de pors imaginàries. Quan s’utilitzen els drets de les dones, de les persones LGBTIQ+ o de les persones migrants com a moneda de canvi política, el missatge és clar: hi ha vides i llibertats que poden ser negociables. I quan determinats discursos d’odi es normalitzen, el retrocés no sempre comença amb una llei; de vegades comença amb la sensació que ja no ets benvingut al teu propi país.
I parlem del vot útil. De votar no tant per convicció com per evitar que guanye algú altre. Però potser el problema és precisament aquest: una democràcia que obliga una part de la ciutadania a votar amb por, mentre esperem que la resta no es canse de defensar allò que ja hauria d’estar garantit.
No vull haver de marxar. No vull que ningú haja de fer-ho. I tampoc vull que la llibertat depenga de qui ocupa la Moncloa.
Perquè potser la pregunta no és només qui governarà després del 29N, sinó quin país estem disposats a ser. Un país on tothom puga viure sense demanar permís per ser qui és o un país on alguns comencen a fer les maletes abans que siga massa tard?


