Les classes mitjanes enfadades recuperen plantejaments feixistes

Quan Marine Le Pen va passar, per primer cop, a la segona volta de les eleccions presidencials franceses el 2017, Pascal Perrineau va dir que a partir de llavors la batalla decisiva es lliuraria a l’entorn del proteccionisme. I és aquesta batalla sobre el proteccionisme la que ha possibilitat la victòria a Itàlia de la coalició encapçala per Giorgia Meloni, líder d’un moviment que la premsa qualifica de ‘postfeixista’.

De quina classe de protecció parlem? No exactament del proteccionisme aranzelari, ni de l’assistència social.  El que vol la gent, com expliquen alguns analistes, no són subsidis per viure sense treballar, sinó poder viure amb dignitat del propi treball o de les pròpies iniciatives, cosa que per a alguns s’està posant difícil.

Durant l’apogeu de la globalització, es van obrir les fronteres a mercaderies produïdes en països sense Seguretat Social ni Estat del Benestar i amb sous baixos, o sigui que es va acceptar el dumping social que se’n derivava. Al mateix temps es van deslocalitzar moltes industries cap a aquests països. I a la vegada, es baixaven impostos als més rics i, com l’Estat no tenia prou ingressos, es realitzaven retallades a la sanitat, l’educació, l’atur, les pensions, etc. I, així, les condicions de vida de molta gent van empitjorar sensiblement.

El neoliberalisme es va obrir pas com una resposta a la crisi general dels anys 1970, amb la proposta de flexibilitzar els mercats, aplicar polítiques monetàries rigoroses per controlar la inflació i desburocratitzar l’administració pública. Però el que es va fer més tard, en els anys 1990, fou diferent: van alterar les regles dels mercats, que van passar a treballar en favor d’una extrema minoria, i enlloc de fer l’administració més flexible i eficaç, se la va retallar i privatitzar, en perjudici de la majoria. Ara hem descobert que els algoritmes poden funcionar esbiaixats, però el mateix passa amb els mercats, amb l’administració (com va reconèixer Macron en privat) i amb l’Estat (com tothom sap).

A Itàlia, la gent descontenta el 2013 va votar a una aliança de centreesquerra i el 2018 a dos partits populistes. Després de votar a uns i altres, ara han votat a una coalició encapçalada pels postfeixistes. Parodiant una vella dita, jcom que al cel no els hi han fet cas, ara proven sort a l’infern. Ja vaig explicar en dos articles anteriors que això també havia passat amb l’elecció de Trump i el referèndum del Brexit.

Hi ha un altre aspecte que es dona en els cassos de Itàlia, Suècia i França: en molts de barris de treballadors que han votat als partits populistes de dretes la gent se sent abandonada a la seva sort davant la delinqüència i la penetració de les màfies. Abandonats pel centreesquerra i pel centredreta tradicionals.

Per al cas de França, Christophe Guilluy explica que fa anys els immigrants desitjaven ser com la gent del país que els acollia. Però ara els veuen passant greus dificultats, i opten per aferrar-se a la seva cultura d’origen, cosa que agreuja els conflictes socials. Afirma Guilluy que les classes altes desacrediten els moviments de rebel·lió de les classes populars acusant-les de racistes i xenòfobes, però no fan res per regular adequadament la immigració, cosa que va be per alguns negocis, basats en el treball mal pagat. Així deixen el camp lliure a l’extrema dreta i les seves manipulacions.

Molta gent s’ha sentit traïda pels partits de centreesquerra, fruit de l’aliança dels treballadors i part de les classes mitjanes. Els treballadors van deixar els càrrecs públics i la direcció dels partís majoritàriament en mans dels seus membres pertanyents a les classes mitjanes. Però a partir dels anys 1990 aquesta gent van acceptar les desregulacions globalitzadores, les deslocalitzacions, l’Estat mínim, les rebaixes d’impostos als més rics i a les grans empreses i, com a conseqüència, les retallades dels servies públics, de l’Estat del Benestar i de la Seguretat Social. El Partit Socialista francès, per exemple, s’havia convertit en un partit de funcionaris i càrrecs públics, i per tant, protegits de les turbulències de la globalització, ja que, de moment, l’Estat no corre el perill de ser deslocalitzat. Avui aquest partit gairebé ha desaparegut.

Amb el temps, els problemes econòmics i socials provocats per la destrucció de l’economia productiva i de les xarxes de protecció social han anat pujant per la piràmide social: van afectar primer als obrers i pagesos i ara estan afectant a bona part de les classes mitjanes. Si això continua, acabarà afectant a la part menys afavorida de les classes superiors, i llavors hi hauran forts sotracs polítics i moviments revolucionaris (no hi ha revolucions sense la participació de la part de les classes superiors descontenta).

He llegit aquests dies, respecte a la victòria de la candidata postfeixista a Itàlia, que “repunten les idees feixistes” o que “el feixisme no ha estat mai desarrelat”. Em sembla una manera equivocada d’enfocar-ho. Per què ara a la gent se li ocorre apuntar-se a les idees feixistes? Una moda? Un excés de lectures? És més una qüestió d’actituds, una reacció de certs sectors socials a determinades circumstancies en que se senten amenaçats. I què passa quan les classes mitjanes se senten amenaçades i estan angoixades?  Que s’enfaden. En expressió d’alguns historiadors i politicòlegs, com ja vaig explicar, el feixisme són “les classes mitjanes cabrejades”.

Amb l’anomenat postfeixisme, les maneres no són tan violentes com als anys 1920 i 1930. Ara no venim d’una guerra mundial, no hi ha exsoldats desmobilitzats i armats, en general no estem al mig d’una guerra civil larvada (excepte, gairebé, als Estats Units). Però sempre hi ha un autoritarisme agressiu i tendències totalitàries subjacents.

Crec que, si mirem be la història, podem detectar diverses variants de feixisme. El feixisme dels anys 1920 i 1930 era una varietat, però no la única. El postfexisme és una altra expressió de la irritació de les classes mitjanes. I sempre que apareguin determinades situacions econòmiques i socials, greument amenaçadores per a aquests sectors socials, apareixerà un tipus o altre de feixisme, si no es modifiquen les estructures econòmiques i socials que creen aquestes situacions.

Les classes mitjanes estructuren i organitzen la societat, i quan se sent amenaçades responen mostrant la seva capacitat d’organització i la força que això comporta, i imposen un ordre on, sense tenir tot el poder econòmic, si que tenen les palanques de l’Estat a les seves mans. Així poden afrontar millor els seus problemes. Però, donat que per fer-ho desmunten bona part de les institucions democràtiques des de dins, després pot passar qualsevol cosa, com també ens mostra la història.

És cert que a Itàlia el canvi no ve d’ara, sinó que ve de lluny. Ara no hi ha hagut un canvi profund en els vots entre  el centreesquerra i la dreta: el nou sistema electoral prima les coalicions, i el centreesquerra ha acudit a les eleccions dividit. És un error que sol acompanyar els triomfs del feixisme. La dreta ha fet una coalició i per això ha guanyat. Però dins de la dreta sí que ha hagut un tomb: la dreta postfeixista ha obtingut l’hegemonia, per sobre de la dreta moderada. Un altre fet clàssic que acompanya les pujades del feixisme.

Postfeixisme, democràcia il·liberal, o autoritarisme electoral, són formes amb que es denomina aquests moviments polítics actuals a la dreta de la dreta. De  la varietat de les denominacions es pot deduir que encara no es te clar que signifiquen realment i fins on arribaran. En tot cas, sabem que suposen més dogmatisme, més Estat, més intervencionisme, major control dels mercats i menys tolerància a la diversitat humana.

Tot aquest tipus de mesures, derivades de les concepcions feixistes, comportarien més protecció per a determinats sectors de la població, els seus. Per això guanyen vots, mentre que els socialdemòcrates o democratacristians, que en molts casos obliden les seves arrels, en perden. És estrany. Tan difícil és per als partits polítics clàssics comprendre això i donar resposta als problemes d’aquests segments de població?

Encara no sabem fins on pot arribar el denominat potfeixisme, més enllà del que ja passa a Hongria, Polònia, o el que va passar als Estats Units de Trump. En tot cas, les experiències d’aquests països ens mostren que els postfeixistes tendeixen a desmuntar el controls i contrapesos dels sistemes democràtics, deixant l’autoritarisme amb pocs frens i pocs límits.

La història ens indica que, en circumstancies turbulentes, el feixisme, el poder del qual es basa en la seva capacitat d’organització autoritària, porta a deliris desfermats. Això sovint obri la porta a l’ús de la violència. I les conseqüències de les crisis climàtica, energètica, de recursos i ecològica, amb les conseqüències econòmiques corresponents, provocaran moltes turbulències socials, que amenaçaran i angoixaran a les classes mitjanes. Venen temps tempestuosos.

Més val que estiguem atents: diuen alguns psicòlegs que, si no fos pels seus deliris violents, molta gent seria feixista. Són molts els que se senten còmodes en un sistema autoritari que els protegeixi. És un perill que sempre està latent en les societats humanes mentre no reformem la societat de manera que certs sectors de les classes mitjanes i de les classes populars no se sentin amenaçats i angoixats en les crisis econòmiques i altres turbulències greus. Es necessiten algunes xarxes de seguretat, de manera que les classes mitjanes no hagin de reviure l’angoixa que els hi fa el perill caure a l’abisme, cosa que genera agressivitat i, al final, una violència desmesurada. Compte!