HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catAdrian Ovidiu Turcanu. El taxista romanès

Adrian Ovidiu Turcanu. El taxista romanès

Ens conta Jack Kerouac, que durant la seva estada a la Bretanya francesa, a la recerca de les seves arrels familiars -que mai va trobar- i en el viatge de tornada a París per a agafar el vol que el portaria a Nova York, el va acompanyar un taxista que el va impressionar per la seva personalitat, però per damunt de tot per la seva humanitat, i que gràcies a ell va trobar un satori (terme japonès per a designar una il·luminació sobtada). Molts anys després se’n recordaria d’aquest taxista i lamentaria no recordar la seva adreça per mantenir un record acompanyat d’una correspondència que permetés als dos pensar en el dia que es van conèixer i la conversa que van mantenir.

Jo he tingut més sort. El passat dissabte 29 de juliol, i després de tres anys sense haver visitat Romania a causa de la pandèmia, l’avió que em portaria des de Barcelona a Timisoara va aterrar a l’aeroport Traian Buia a les set de la tarda, on jo creia que m’estaria esperant el meu amic Valentin Chitu, per a portar-me a Resita, la ciutat on acostumo a passar les meves vacances romaneses, abans d’anar a passar uns dies a la ‘italoaustriacahongaresa’ Trieste, a la riba de l’Adriàtic, sempre Mediterrani.

El meu amic romanès, que estava buscant feina a la Ràpita, finalment la va trobar, cosa que va impossibilitar la seva presència a Romania i vaig haver d’agafar un taxi perquè em portés a Resita. El taxista, en un trajecte que acostuma a durar dues hores, en va trigar tres, fins que finalment va trobar l’hotel en el qual m’allotjava, després d’uns seixanta minuts angoixants donant voltes per tota la ciutat. Independentment d’aquesta anomalia -mig de broma li vaig preguntar si era la primera vegada que conduïa un taxi-, Adrian Ovidiu Turcanu, que així s’anomenava, va resultar ser un home d’una forta càrrega humana, amb una àmplia cultura, parlant del poeta Mihail Eminescu fins a un possible Premi Nobel Mircea Cartarescu, i em va ensenyar selfies al costat del meu amic Francs Vastag, el boxejador romanès tres vegades campió mundial amateur, i també amb Gica Hagi i Gica Popescu, tots dos exjugadors del Barça. Em diu que és molt amic de Popescu (ell mateix va jugar a la segona divisió amb la Politècnica de Timisoara) i que quan es desplaça a Timisoara el va a visitar, sent molt agradable i familiar. Tots dos cunyats són els principals dirigents del club Farul de Constança, la ciutat del Mar Negre.

He trobat Resita, almenys la part de la ciutat on acostumo a allotjar-me, anomenada Gobandari, molt canviada, tot i que en molts aspectes -com tota Romania- no s’ha deslligat del tot del comunisme. No he vist misèria, però sí una mica de pobresa i els militars, pel que sembla, continuen tenint la mentalitat comunista, i són molts els ciutadans que, quan els veuen, senten una mica de rebuig. La ciutat, molt a prop de la frontera amb Sèrbia i Hongria, i a pocs quilòmetres del Danubi -un riu molt temible i perillós, lluny del romàntic i blau que parla Johann Strauss- la veig molt millorada, sobretot en la netedat, i també ara que estan construint un ramal ferroviari que unirà de punta a punta la ciutat i permetrà una major mobilitat entre els seus habitants. De fet, ja es veuen combois fent les proves pertinents.

Timisoara, la fantàstica capital del Banat romanès, és una ciutat monumental, la influència de la qual arriba, tant econòmica com cultural, a zones de Sèrbia i Hongria, i quan la visito em passa el mateix que a Trieste, que penso si em trobo a Romania o a Àustria: el plànol urbanístic de la ciutat i molts dels seus edificis recorden a Viena, quan formava part de l’Imperi Austrohongarès. Fora d’això, i m’ho recorda l’amic taxista, estan orgullosos de ser el lloc de naixença de Johnny Weissmuller, el primer Tarzan de la Història del Cinema, a part de ser el lloc d’acollida d’alemanys, austríacs, serbis, croats, turcs… i altres nacionalitats de l’Europa de l’Est. Aquest any ha estat designada Capital Europea de la Cultura.

De tornada a la Ràpita una de les coses que penso fer és una trucada a Adrian Turcanu, el meu amic taxista, per agrair-li novament la seva amabilitat, la seva cortesia, la seva modèstia, la seva humanitat i per fer-me comprendre una mica millor la seva estimada i fascinant Ti.

Resita (Romania), agost de 2023

Eduardo Sanchez
Eduardo Sanchez
cronista cultural
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

9 + 1 =

Últimes notícies