OPINIÓ // Tant Menorca com Gibraltar foren possessions angleses durant el segle XVIII, i per tant, amb l’ajut de Londres van tenir vincles molt estrets en el pla humà i comercial. A la fi del segle XIX l’illa de Menorca estava empobrida, talment com Eivissa i Formentera. No hi havia cap alternativa laboral, els salaris eren molt baixos, molta gent estava al límit de la subsistència. Això s’arrossegava des de feia anys, ja que una vegada Anglaterra va retornar a Espanya Menorca, l’emigració fou impulsada arran de l’atur que es va instaurar a l’illa quan els anglesos van marxar. Mentre Menorca va ser anglesa els seus habitants vivien relativament bé, el comerç amb la Mediterrània era molt fluid, sobretot amb Gibraltar, en aquells anys pobles germans. Però, de fet, tant Menorca com Eivissa van estar pràcticament abandonades per Espanya, i la fam feia efecte en la majoria de la població.
No és estrany que agafessin tots els recursos al seu abast per defensar-se, tant de la pirateria com de la mateixa fam. Sempre que vaig a Eivissa m’agrada contemplar el petit monument que hi ha al seu port i que l’illa va dedicar als seus corsaris per defensar-la, on hi ha una inscripció que diu: “Eivissa als seus corsaris”.
En el cas de Menorca i arran del tractat d’Utrech la relació amb Gibraltar va ser molt intensa, degut al fet que la roca era improductiva i feia falta mà d’obra per multitud d’oficis, i molts menorquins s’hi van abocar de ple i el comerç fou molt actiu. Els cognoms menorquins de Pons, Prats, Moll, Taltavull, Ribas, Serra… demostra clarament aquesta emigració menorquina. Fins i tot un dels seus artistes més coneguts, Gustau Vacarisas, pintor, els seus pares eren menorquins.
El fenomen de l’emigració ha estat una constant en la història de la Humanitat, i en el cas de Menorca, amb el desenvolupament de la Revolució Industrial i a finals del segle XIX i principis del XX, aquest fenomen, amb l’activitat dels mitjans de transport, a Menorca va produir un dels fets migratoris més importants de la seva història contemporània. Les destinacions principals foren a Mallorca, Catalunya (talment com avui), València i l’Amèrica Llatina (Argentina, Brasil i Cuba, sobretot), però tant Eivissa com Menorca tenien comunicació directa amb Argel, i una considerable multitud, degut a la proximitat amb Algèria (a les Balears diuen “la nostra veïna Algèria”) es van enfilar cap al nord d’Àfrica, i entre aquests, dues dones, mare i filla, aquesta Caterina Sintes, nascudes a Sant Lluís, al sud de Maó, àvia i mare d’Abert Camus Sintes.
Tot això ho dic perquè l’últim dilluns que ens vam reunir al Forn de la Canonja el col·lectiu de diLLUMS d’Arts al Forn, al costat, entre altres, del doctor Gutiérrez Palau, Xavier Miró i Tomàs Camacho, vam rebre l’agradable visita de Marina Pallàs, la periodista d’aquesta casa, que discutint amb Tomàs Camacho van parlar de Camus, l’escriptor algerià. Hem de dir que Camus mai va tenir una relació directa amb Menorca, ni tant sols la va visitar, i en una de les seves obres diu que tant l’àvia com la mare parlaven un idioma que ell no entenia, però sí que va tenir una petita relació amb Mallorca. A Maó té dedicat un carrer i a Sant Lluís hi ha un centre cultural i recreatiu que porta el seu nom, i poca cosa més.
Però, més enllà de la seva relació familiar amb Menorca, les disputes amb Jean Paul Sartre, amb el partit comunista, la seva labor humana i intel·lectual, la concessió del Premi Nobel de Literatura el 1957… Tomàs Camacho em va explicar una anècdota que jo desconeixia: quan va rebre el Premi Nobel li van preguntar si creia en la justícia i la seva resposta va ser: “sí, crec en la justícia, però abans defensaria la meva mare que la justícia”. Jo, ja fa uns quants anys vaig fer el mateix, vaig defensar la meva mare davant la justícia i vaig evitar la seva mort. Personalment crec que ha passat a la història per la seva excel·lent literatura i el missatge que porta implícit; i a escala europea, com un dels iniciadors del corrent existencialista, tot i que abans, un rapitenc, Sebastià Juan Arbó, va ser un autèntic pioner en les seves primeres obres.
La concessió del Premi Nobel va fer justícia, no solament a la seva literatura i a la posterior influència en molts escriptors, que arriba fins avui. Vet aquí el motiu que va impulsar l’Acadèmia Sueca per a la seva concessió: “Pel conjunt d’una obra que posa de relleu els problemes que, en els nostres dies, preocupen a la consciència del homes”. És o no és actual?
