Aquests últims dies, les televisions no han tingut més remei que donar compte de les mobilitzacions de protesta que han protagonitzat els camperols de l’Índia, que en enormes fileres (allí tot és enorme) han arribat i acampat pels voltants de la capital, Nova Delhi.
M’han recordat -distàncies guardades- les sortides dels tractors a totes les carreteres de Catalunya, els anys 1977 i 78, de la gent d’Unió de Pagesos, sindicat que només feia tres anys que s’havia fundat i que també es revoltava contra els lladres que pervivien del franquisme (burocràcia del sindicalisme vertical, monopolis d’Estat, caciquismes locals, etc), contra els que maniobraven per mantenir posicions de domini i contra els grans grups de l’alimentació, sobretot americans i europeus, que ja feia anys que estaven instal·lats entre nosaltres, seguint les instruccions del Banc Mundial, el 1962, a l’inici de l’època franquista del desarrollismo, simultàniament amb tres grans operacions coordinades i sobre les quals la nostra burgesia, tan catalanista i tan antifranquista, no va dir res, sinó al contrari, que hi va participar alegrement, donant a entendre que ho feien pel “progrés” econòmic del país.
Aquelles tres operacions eren: ocupar les millors terres de conreu del Camp de Tarragona per implantar el polígon petroquímic (que no para de donar espants a la bona gent que hi viu a prop, la majoria procedent de la immigració); instal·lar les àrees nuclears a Ascó (Ribera d’Ebre) i Vandellòs (Baix Camp), fet que va provocar un procés d’emigració del camp a les ciutats i va facilitar subministraments d’aigua a les capitals a través dels transvasaments i, en concordança amb tot això, crear al voltant de Barcelona grans polígons d’habitatges, on viurien, com sardines en llauna, les multituds que arribaven d’arreu d’Espanya i també, no ho oblidem, de les comarques catalanes que s’havien buidat a consciència en tot aquest procés de saqueig i d’acumulació.
De manera similar, però, ja dic, a gran escala, aquest escenari s’ha repetit a totes les perifèries agràries i rurals del món, sobretot als països del Sud, on s’acumulen a les capitals els desheretats de la Terra que han hagut de deixar, emigrant, les extenses zones on produïen aliments, cada cop més en mans de poderosos sectors de l’agroalimentació i la distribució que han arruïnat les pagesies de petits propietaris, fins a convertir-los en assalariats a preus de misèria, mentre els nous amos internacionals exporten les produccions a Occident als preus que volen per als consumidors.
Això és el que ha passat, novament, a l’Índia -com durant molts anys a tants països d’Amèrica del Sud, Àfrica, tot l’Orient i el Sud-est asiàtic, països i continents on, en aquella època dels anys 60 del segle XX, talment com a Espanya, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, dintre del gran complex de Nacions Unides, engegaven des dels anys 1940, d’acord amb les grans empreses del sector (blat, oli, vi, recursos hídrics, energètics, minerals, forestals, etc), un procés de despossessió de petites propietats, d’acumulació de capitals, de dependència bancària, de canvis tecnològics per a produir massivament per a l’exportació i, com hem vist, de guerres devastadores.
El resultat? L’emigració de grans onades de població que han anat arribant del Sud al Nord, on ja veiem també com són rebuts pels mateixos poders que els han fet fora del lloc d’origen. Poden quedar-se de braços plegats? Poden deixar d’agafar les armes, ells que amb armes més poderoses han estat atacats? I, a sobre, la pandèmia. L’antiga classe obrera ja és “sobrera”.
