Corren temps difícils per a la nostra llengua, el català, i no es preveu una millora ni res per l’estil. Aquestes últimes setmanes han estat les típiques en què els nostres dirigents fan valoració i en aquest cas s’han sorprès de la forta davallada del català durant els últims anys.
El català és una llengua rica, símbol d’una cultura com la catalana, la qual s’ha de tractar des del respecte. Estem en un moment delicat, des de certes zones veïnals no se’ns pot ni veure, però bé, no anirem ara a descobrir l’odi que sempre han tingut cap a nosaltres. El que em costa d’entendre és com de sorpresos es queden els nostres quan veuen les dades. Sorprèn algú que a Barcelona ciutat el percentatge de catalanoparlants sigui baix? Doncs no, és una obvietat, sabem que Barcelona, per centrar-nos en la capital, és una ciutat multilingüística, amb molta varietat de gent i és totalment normal que hi hagi el percentatge més baix del país.
Fins aquí crec que és tot més o menys lògic, però per tal d’anar filant més prim i analitzar aquestes dades cal anar més enllà. Catalunya va ser i és una zona on fa anys era la “terra de les oportunitats”, moltíssima gent d’arreu d’Espanya venia en cerca d’una nova vida. Aquesta gent està integrada al 100 % a Catalunya? Sí. Entén el català? Sí. El parla? No. Aquest és el principal problema de la nostra llengua, la gent l’entén, però no el parla. La societat catalana ha tingut la capacitat d’evolucionar (el que ens han deixat), d’acollir, de respectar, però no d’impregnar a tota la gent que tant ens ha fet créixer del nostre estimat català.
Igual que he mirat les dades i posat l’exemple de Barcelona ciutat, també cal fer-ho de les nostres terres, on ens trobem el territori on més es parla el català. Com és això? Doncs cal tenir clar que som una de les zones amb menys població i que probablement necessitem menys altres llengües per comunicar-nos. Si bé és cert que el català, on més arrelat està és als pobles, i a les Terres de l’Ebre abunden.
Els darrers anys s’han intentat posar en pràctica algunes solucions per tal de capgirar els resultats. Aquestes solucions, amb la idea d’un efecte immediat, les hem pogut veure els i les docents. Fa uns quants anys que ronda la idea d’obligar els i les mestres a tenir un certificat de català, però bé, mai s’ho han acabat de creure i tampoc són capaços d’oferir formacions dignes. Jo crec que no està mal plantejat donar la batuta al cos docent, ja que els anys que vaig treballar per les vores de Barcelona, durant els claustres, reunions o patis ni l’alumnat ni els i les mestres parlaven català, increïble però cert. Va ser molt curiós, perquè jo m’ho mirava incrèdul mentre era l’època en què certs partits polítics afirmaven que adoctrinàvem i obligàvem a parlar català. Doncs no, alguna visita a les escoles els hauria anat bé, ja que l’estrany era el que es comunicava en català.
Dintre totes les dificultats i diferències que hi ha en la societat catalana, crec que el primer que s’hauria de fer és sentir-nos més nostra la cultura catalana, perquè de vegades, se li resta importància i això és el que porta a anar-se perdent. Les Terres de l’Ebre sempre hem demostrat anar a una, tenir un sentiment comú, defensar el nostre. És realment difícil, perquè som el cul de Catalunya però, de vegades, aquestes petites zones on els de les grans ciutats ni es fixen, són els que més lliçons poden donar.
Sento orgull quan estic a l’escola i sento parlar l’alumnat, cadascú amb la seva manera, amb les seves singularitats, siguin de la Ràpita, Amposta o Deltebre, és una riquesa única que ens porta a estar impregnats del que sempre hem parlat i encara en sento més quan veig que també ho fa l’alumnat provinent d’altres països i inclús la seva família. Aquí baix, clar i català, perquè el que és nostre cal sentir-ho, defensar-ho, compartir-ho i estimar-ho.
