Les eleccions municipals recuperen la seua essència en posar els carrers, les places i les polítiques locals al centre, dixant en un segon terme el debat polític nacional i sense coincidir tampoc, com sí que va passar fa quatre anys, amb les eleccions europees.
El 2019, la coincidència amb els comicis per a escollir els representants al Parlament Europeu i la distància curta envers la tardor de 2017 i tota la repressió d’Estat que se’n va derivar van situar les eleccions locals, aquelles de què sempre es diu que la gent vota les persones i no pas els partits, amb un nivell de sobrecàrrega política i de preeminència dels discursos nacionals i estatals.
Esta vegada, per molt que el PP en l’àmbit espanyol haja recorregut a ETA per a superar el debat localista, a Catalunya i a les Terres de l’Ebre la precampanya i la campanya han estat marcades per les propostes en clau municipal i la despenalització d’alguns possibles pactes: si fa quatre anys gairebé no es concebia que el PSC compartís govern enlloc amb ERC o Junts, ara la recuperació socialista i les males relacions entre Esquerra i Junts per Catalunya dibuixen un escenari diferent, si bé fa quatre anys els únics pactes entre forces independentistes a les Terres de l’Ebre es van produir a Santa Bàrbara i a Rasquera. El primer no ha suportat ni tan sols el mandat sencer, ja que els republicans van sortir del Govern planer el setembre del 2021.
En línies generals, les dotzenes eleccions municipals en democràcia posaran a prova la fortalesa del domini d’Esquerra, força més votada al conjunt de les quatre comarques ebrenques en totes les convocatòries de l’últim cicle electoral.
Fa quatre anys els republicans van guanyar en 24 dels 52 municipis, i actualment tenen més regidors que entre Junts i el PSC. Les victòries incontestables a Amposta, l’Ametlla, la Ràpita, Alcanar o Flix, totes amb majoria absoluta, o també a Roquetes, on els republicans han governat en minoria, els convertixen en un rival a batre molt potent en la mesura en què en totes estes places surten com a favorits.
En canvi, Junts per Catalunya, en haver-se assegurat els vots dels partits d’obediència local Junts per Tortosa i d’Enlairem Deltebre i de les candidatures dels alcaldes de Gandesa i Móra d’Ebre, Carles Luz i Rubén Biarnés, té moltes possibilitats de ser la força més votada en estos quatre municipis amb pes específic. Pel que fa a la resta, destaca el fet que el partit de Puigdemont, tot i haver encetat recentment la seua implantació territorial, haja aconseguit finalment presentar candidatura en 42 municipis, només tres per darrere d’Esquerra.
Si s’hi sumen les set candidatures del Pacte Local del PDeCAT, l’espai postconvergent és el més ben representat entre les paperetes a escollir, amb 49 candidatures. En alguns municipis, però, Junts i el PDeCAT competixen entre ells per un mateix espai.
Plebiscit sobre les majories absolutes
L’altra gran incògnita serà el nivell de solidesa de les 42 majories absolutes registrades el 2019, que va fer imprescindibles només set pactes: n’hi va haver nou perquè ERC, tot i no necessitar-ho, va revalidar l’entesa amb Movem a l’Ametlla de Mar i va incorporar al Govern el regidor socialista de Flix. En total, si s’hi afegixen els governs en minoria de Tortosa, Roquetes i Corbera d’Ebre, este mandat han funcionat un total de 43 governs monocolor. Això ha comportat poc soroll, però així i tot hi ha hagut dos governs que s’han trencat -amb les ferides que això pot obrir de cara l’endemà del proper 28-M- a Santa Bàrbara i a Camarles.
El nombre de candidatures presentades (165) a les Terres de l’Ebre és similar al de 2019 (162), però amb la particularitat que ara hi ha comarques com el Montsià amb una major tendència a la fragmentació. Ciutadans ha passat d’obtenir representació en quatre municipis a presentar-se només a Tortosa, i, en canvi, ha irromput Valents amb tres llistes; VOX, amb quatre, i algunes candidatures independents, tot i que el nombre de llistes que es presenten sense la marca blanca d’algun dels principals partits és també similar al de 2019 en el conjunt del territori.
Tortosa i Amposta
Pel que fa a les dos principals ciutats, a Amposta la incògnita és si Adam Tomàs podrà conservar la majoria absoluta i quin efecte tindrà el retorn a la primera línia de l’exalcalde Manel Ferré, alcaldable de Junts. ERC ho té més que complicat per a créixer, després d’haver tocat sostre amb la victòria estratosfèrica de fa quatre anys (16 dels 21 regidors), però no figura en les travesses una derrota d’Adam Tomàs.
En canvi, a Tortosa la dialèctica està més equilibrada, amb un escenari bipolaritzat per la coalició de Movem i PSC per a intentar desbancar Meritxell Roigé de l’alcaldia. En tot cas, s’entreveu que l’Esquerra de Faura serà qui tinga la clau del futur govern. La fragmentació entre la dreta pot dificultar l’entrada al consistori de les noves candidatures i propiciar que la Llei d’Hondt amplie la representació de la llista més votada, però es fa difícil pensar que Roigé o Jordan puguen assolir els 11 regidors.
Molta continuïtat
A grans trets, fins a 42 alcaldes i alcaldesses es presentaran a la reelecció a les Terres de l’Ebre. És a dir, quatre de cada cinc. La majoria dels alcaldes amb més pes es tornen a presentar. D’entre els històrics que pleguen o han plegat, hi ha Paco Gas (ERC), que ja va fer un pas al costat fa més d’un any, o Josep Maria Lleixà (PSC), Juanjo Malràs (Junts) i Gemma Carim (ERC), a l’alcaldia de Mas de Barberans, Prat de Comte i Vinebre, respectivament, durant quatre mandats consecutius.
Diumenge serà una jornada insubstancial per a cinc pobles, on només s’ha presentat una candidatura. ERC té garantides les alcaldies de Xerta, Aldover i Paüls, i Junts tindrà les de la Pobla de Massaluca i la Palma d’Ebre.
