Des de l’habitació de l’hotel Les Capçades, emboscat entre muntanyes a Horta de Sant Joan, Arnau Puig (Barcelona, 1926), als seus 93 anys, filòsof humanista, catedràtic d’Història de l’Art, crític, autor de nombrosos llibres d’assaig, cofundador del grup Dau al Set i activista polític antifranquista (als anys 50 amb el PSUC, després foragitat per la jerarquia eclesiàstica comunista), contemplava el perfil triangular de la muntanya de Santa Bàrbara i pensava, segur, amb aquell vailet de 28 anys que tantes vegades la va pintar, en el curs de la seva segona estada a Horta, el 1909, i que s’anomenava Pablo Ruiz Picasso.
Vam ser testimonis de l’escena en Joaquim Ferràs Prats (exalcalde d’Horta), Salvador Carbó (historiador), tots dos membres de la junta del Centre Picasso, de fa molts anys, i un servidor. Justament, per a recordar els cinquanta anys (setembre de 1969) de la visita que una delegació de l’Ajuntament d’aquest poble de la Terra Alta va fer a l’artista al sud de França, a Cannes, aquests amics van convidar Arnau Puig perquè ens parlés dels inicis cubistes picassians, forjats precisament a Horta.
Igualment -amb altres participants a l’acte de record, com el pintor tortosí Jaume Rocamora, l’actual president del Centre, Elias Gastón, la comissària d’exposicions al Rosselló francès, Josefina Matamoros, i Maria Josep Prats, professora de francès que assistí a la trobada amb l’artista-, es tractava de fer públic homenatge a Joaquim Ferràs Boix -mort el passat mes de març, a 85 anys-, primer president del Centre Picasso els anys 70, que fou qui va tenir la idea de proposar a l’alcalde d’aquell temps, Joaquim Cortès, de fer aquella visita, coincidint amb els 60 anys de l’última estada del pintor a Horta.
Tot això per dir que vam passar unes hores, molt agradables i instructives, al costat d’Arnau Puig, que va deixar admirat el nombrós públic que assistí, a l’Ecomuseu dels Ports, a aquesta sessió de remembrances, però també de continuïtat en la tasca empresa de mantenir el record de Picasso al poble. Ferràs Prats va passar unes diapositives de la vida del seu pare (família, estudis de Farmàcia, casori amb la lleidatana de Montgai, Maria Carme Prats, vinculació municipal i cultural al poble, el viatge del retrobament amb Pablo, que llavors ja tenia 88 anys, etc.) i tots vam poder confirmar la coherència i bondat radicals de la vida d’aquest homenot del sud.
Arnau Puig estava felicíssim. En els àpats que vam compartir a Can Miralles ens explicava facetes de la seva llarga trajectòria, com els seus anys a París (1956-1961), quan Carrillo va expulsar-lo de l’Església comunista per massa heterodox, la seva època a Roma (1986-1991), com a director del Colegio Español, la seva trobada amb el cardenal Ratzinger, o les nombroses presentacions que va fer d’artistes en els catàlegs de les seves exposicions, així com les conferències que feia a tot arreu, al final d’una de les quals, a Riudecols, l’alcalde va dir-li: “No he entès res, però m’ha convençut. El felicito”.
Entranyable Arnau! Sempre llegint, escrivint o parlamentant. Ara que ha enviudat, la seva assistenta, colombiana, quan ha de donar compte de la seva vida, diu: “Es que el senyor siempre está sentado, leyendo”.
I jo recordava, als anys 90, les nostres trobades a l’Ateneu Barcelonès com a membres de la Secció de Cultura, ell al capdavant de la d’Art. I la presentació que em va fer, aquell temps, del meu llibre Empaitant gent a París, el 1974. Al fill de Ferràs Prats va dir-li, com a lema de vida: “Noi, mirar, llegir i recordar”. I a tots: “Pensar cansa”, i tots vam concloure que, malgrat el cansament, Arnau Puig no amolla.
