HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catArribo tard, que vinc en tren

Arribo tard, que vinc en tren

És coneguda per tots i totes la precarietat de les línies ferroviàries que connecten amb les Terres de l’Ebre. Parlar de precarietat des de la nostra posició, molt privilegiada al món, podria semblar frívol, irrespectuós. Però els trens que ens porten a l’Ebre són precaris si es comparen amb la resta de trens -no tan millors, això sí-. No només per freqüència de sortides, ni pel retard crònic, també perquè ens toca fer viatges de gairebé tres hores asseguts en seients de plàstic dur d’uns combois que estan pensats per a trajectes curts. I per no haver-hi, no hi ha ni endolls.

Després de més de vuit anys anant i venint de l’Ebre a Barcelona, d’exemples en tinc uns quants. Em quedo amb un dels últims: fa unes setmanes vaig agafar un tren des de l’Estació de França. La sortida estava prevista a les 7.43 h del matí, però a les 8.50 h arribàvem a Sants. Una hora i set minuts per a un tram que s’hauria de fer en deu minuts. Escandalós. Òbviament, cap explicació.

El problema és que tot plegat és reflex de dues realitats decebedores. La primera és d’abast territorial, i parla del descuit i la discriminació que pateixen les zones rurals. No ens cal un metro a Tortosa o un aeroport a Gandesa, però sí uns mínims que, per exemple, ens garanteixin trens assequibles que ens portin de l’Aldea a Barcelona en menys de dues hores. La segona realitat és d’abast global: l’ús del transport públic ha de ser clau en la lluita contra la crisi climàtica i la classe política se n’omple la boca repetint-ho. Potenciar el tren -en substitució del cotxe i, millor, dels vols curts- és primordial. La pregunta és clara: quan passarà a ser una prioritat per als governs? Arribem tard. Molt tard.

Francesc Millan
Francesc Millan
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 1 =

Últimes notícies