El bloqueig de la pàgina en blanc, que ja té categoria de síndrome, està relacionat tradicionalment amb els escriptors, però és una situació que pot afectar qualsevol disciplina relacionada amb la creativitat, l’expressió o la comunicació.
El periodisme, per exemple. Tant de bo fos aquest el principal problema dels periodistes a l’hora de posar-se a escriure.
Un estudi del Consell d’Europa alerta que un de cada cinc informadors assegura sentir-se pressionat i amb poc marge de llibertat en l’elaboració de les notícies. Un altre informe, aquest referit al periodisme que es practica a Espanya, eleva al 75% el nombre de periodistes que cedeix a les pressions per por de represàlies o de ser acomiadat, i més de la meitat reconeix que practica l’autocensura. I aquí és on volia anar a parar.
No podem frivolitzar sobre quins són els grans perills que tenallen la nostra professió. Només cal veure les brutals xifres que Reporters Sense Fronteres (RSF) presenten cada any sobre periodistes morts, segrestats o empresonats injustament al món.
Afortunadament aquí no hem de témer que ens matin, però ens hem de trencar la cara cada dia per preservar una parcel·la de llibertat per signar les notícies que fem amb un mínim de dignitat.
Parlava fa poc amb un col·lega de professió que exerceix en l’àmbit local i em confessava el que ja sabia. La censura no és el problema. Ja no. L’autocensura és l’autèntic drama. Evitem titulars compromesos i rebaixem el to per estalviar-nos la trucada/esbroncada del protagonista de la notícia, que en sap més de tot. També de periodisme.
He volgut estrenar-me en aquesta columna de periodistes fent-los precisament un reconeixement pel que han de suportar. I animant-los (animant-me) a defensar l’exercici de la professió amb uns mínims de llibertat. Ens ho devem i, sobretot, els ho devem a les noves fornades de periodistes que arriben amb ganes d’explicar la veritat.
Al final, el que més lamento és que aquesta columna tampoc no s’ha deslliurat de l’autocensura. No del tot.
