Els anglicismes estan de moda i en aquestes línies vull parlar d’un concepte que darrerament se sent, i molt: ‘burnout’. Fa referència al desgast professional o síndrome d’estar cremat.
En una societat canviant i de presses, l’estrès forma part del nostre dia a dia. Però el que ja veiem com una cosa normal, no ho hauria de ser. Cada cop hi ha més baixes per ansietat, depressió i estrès laboral. I el món de la comunicació no és una excepció. Hem d’aclarir primer que aquest sector ha estat sempre un sector en crisi i, molts cops, devaluat per algun 0900sector de la ciutadania.
L’altre dia llegia que el “ritme intens” que sovint va associat al periodisme (sobretot els que seguim actualitat diària) “provoca nombrosos problemes físics i mentals en professionals de la informació que, en molts casos, estan cremats”. I no els falta raó. Excés de rodes de premsa dins l’horari laboral i fora, convocatòries imprevistes que fan saltar pels aires la teua agenda personal i la sensació, molts cops, de què no respecten la teua feina. No només això, avui dia un periodista ha de ser redactor, locutor, tenir nocions de maquetació, disseny, ‘community manager’, producció, editor web… i a vegades, moltes d’aquestes tasques es realitzen en un dia.
I sí, molts cops ens cremem, però cada dia hi tornem en una professió que és totalment vocacional. D’altres (cada cop més) decideixen que ja n’hi ha prou i aposten pel món de l’educació a la recerca d’una estabilitat econòmica i millorar, d’alguna manera, la conciliació laboral i personal. Tot i que també el món educatiu està en crisi i mereix unes línies a part.
