Encara que soc de lletres, recordo una classe d’Economia Política on em va cridar força l’atenció una frase del Premi Nobel Paul Samuelson que parlava del cost de l’oportunitat. Canons o mantega, i desenvolupava tota una teoria que alguns cops són necessaris els canons, en cas de guerra, i en uns altres mantega per alimentar la població. Jo, sense entendre massa les seves tesis, vaig comprendre que en un enfrontament bèl·lic entre dos països és mes important tenir més canons que l’enemic i fer patir una mica de fam al poble durant algun temps per a després donar-los mantega i desfer el canons.
Heu de perdonar que sigui tan agosarat d’intentar explicar un principi fonamental de l’economia però es que el meu article ho requereix.
Pareix que els nostres governants han perdut l’enteniment i obliden que la major part dels ciutadans ho estan passant malament. La gent no disposa de treball i per tant no poden arribar a complir les seves necessitats vitals. No tots son adinerats, aquestos tenen l’espatlla més o menys coberta. Una gran part de la població no arriba a fi de mes i els matrimonis joves s’han de repenjar amb els seus pares o iaios pensionistes. Només anant als supermercats veureu dones joves acompanyant-los a comprar. I no és per ajudar-los, és per ajudar-se ells.
Ara no és moment d’embelliment de les ciutats, ni d’obres faraòniques. Ara no toca, que diria un oblidat president de la Generalitat. Ara toca mantega, menjar i ajudar els que no poden. Aquestos despropòsits polítics són conseqüència de l’afany de governar i de no poder fer campanya política pel maleït virus. No pot quedar aquesta ajuda a mans de Càritas i altres voluntaris.
Ara és moment d’utilitzar l’estalvi de les grans festes i altres inversions en rebaixar impostos. Algunes comunitats o ajuntaments ho han fet. La solució és senzilla, avui en l’època de la informàtica, reduir la contribució dels petits propietaris no deu de ser tan complicat. No dels grans. També tots els tributs pagar-se periòdicament, no tot de cop. Això de dir als ciutadans que vagin a reclamar-ho no és l’adequat. Ha de ser més fàcil; per desgràcia la gent té vergonya de la seva carència econòmica o no sap com ha de fer el tràmit. Sense oblidar que som una població envellida i no estem per tirar coets.
Que ningú ens malentengui. Els polítics de dalt no troben res ben fet del que decideixen els que governen. I aquestos no fan mai marxa enrere i molts cops neguen l’evidència. Tots els bars i restaurants tancats i la pandèmia sense parar d’augmentar. Com que ells tenen màquines de cafè i bars als seus llocs de treball, doncs Visca la Pepa!, i als pobres paletes ni els queda el plaer d’anar al bar a fer un cigaló o esmorzar el cap de setmana.
