Ja fa dies que em ronda pel cap la idea que Catalunya continua sent un país dependent. No en el sentit territorial, que també, sinó pel que fa a la vida de moltes catalanes i catalans. I és que Catalunya és el territori amb les llistes d’espera més llargues de tot l’Estat pel que fa a persones dependents. I si a tot l’Estat cada hora moren cinc persones esperant l’ajuda de la Llei de Dependència, a Catalunya cada quaranta minuts mor una de les 71000 persones que esperen esta ajuda.
I tot això són xifres, i no hi posem cares, i quan ho escoltem tot es difumina. Però si ens hi parem a pensar, ni que siga un instant, en ple segle XXI el benestar de molts ciutadans i ciutadanes, a casa nostra, penja d’un fil per culpa de la burocràcia. Segons les estadístiques, una persona dependent tarda un any i mig a començar a percebre la prestació per dependència. Un any i mig! I són estes persones, la majoria, gent gran, les que si alguna cosa no tenen és, precisament, temps.
No li veig la gràcia per enlloc. No té cap mena de sentit. Perdoneu la meua contundència, però dixar-los morir no és una opció. Només per compassió, per empatia, per decència, s’haurien d’invertir el recursos que fossen necessaris per a poder estudiar cada cas en el menor temps possible. Perquè estes persones s’ho mereixen. Perquè han treballat tota la seua vida i han pagat els seus impostos per a poder acabar-la amb una mica de dignitat.
Es veu que els humans som així. No hi pensem gaire, en el futur. No som previsors. I així, en tots els sentits de la vida. I el reflex d’esta societat tan egoista són els polítics. Que sembla que la seua mirada de futur siga a quatre anys vista. I a partir d’aquí, ja us apanyareu. Diràs que no tenen ànima… Com si els fos una mica igual. I quan hi penso, en tot això, m’esgarrifo i una fiblada em recorre l’esquena. Perquè el temps passa ràpidament, molt ràpidament i, si tenim sort, en un no-res tots els que ara no fem gaire cas d’esta problemàtica ens plantarem als setanta, vuitanta o fins i tot als noranta anys, i possiblement serem persones dependents. I necessitarem ajuda, i si ningú hi fa res plorarem i patirem com ara ho fan molts iaios i moltes iaies del nostre país.
I no només és la gent gran. Per desgràcia, existixen milers de famílies amb xiquets i xiquetes dependents que necessiten esta ajuda. I la necessiten per a poder pagar a una persona que cuide del seu fill o la seua filla mentre els pares, per exemple, treballen. La necessiten perquè han de comprar una grua per a poder dutxar el seu fill adolescent que no es pot moure i ja comença a pesar. La necessiten perquè volen que la seua filla es puga comunicar amb ells, ni que siga a través d’una tauleta electrònica, perquè fa massa temps desitgen imaginar-se-la parlant.
No cal ser un il·luminat per a pensar que, a més, invertir en dependència crea llocs de feina. I són precisament les persones que ocuparan estos llocs de feina les que pagaran els seus impostos i generaran nous ingressos i riquesa a llarg termini.
La llàstima és que, com he dit, les persones dependents el que no tenen és temps mentre la política mira cap a una altra banda. I malauradament és així, sense cap mirament,, com dixem anar podrint este país nostre.
