HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catCentenari de l'escultor Marcel·lí Giné

Centenari de l’escultor Marcel·lí Giné

AMarçà (Priorat) es commemora avui, divendres a la tarda, el centenari del naixement del dibuixant, escultor i ceramista Marcel·lí Giné Folch (1918- 2006), en un acte al Museu que porta el seu nom i el de la seva esposa, Lula Pérez, també artista, que reunirà amics i veïns del poble i la comarca i en el qual haurem de dir quatre paraules en Jordi Martí Font, professor, escriptor social i regidor de la CUP a Tarragona, en Toni Orensanz, periodista i novel·lista, de Falset, i un servidor.

Servirà per tornar a posar en relleu -ell que en va fer tants com a ceramista- la seva persona i la seva obra, així com les seves circumstàncies vitals (guerra al Pirineu, pagès al poble, amb la seva família, i estudis i treballs a Barcelona, per a tornar a Marçà 25 anys després, cap a 1968, tip de la vida agitada de la capital, on deia que va comprendre que “a Barcelona s’ha de tenir més mala bava que els altres o plegar”). És el que va fer per instal·lar-se en un casalot als afores de Marçà, anomenat La Miloquera, on va muntar el seu gran taller d’art, on rebia amics i potencials compradors i on duia un estil de vida totalment integrat al gran paisatge muntanyenc: franciscanisme, frugalitat vegetal, quatre cabres, sis gallines, un estol de gats i un gos, dit ‘Rako’, tan llest com ell.

Veure’l deambular per aquest món bàsic, essencial, distès i pràctic era tot un espectacle. Jo havia conversat llargament amb ell des que, cap a l’any 1998, en Pepito Sabaté, savi pagès del Masroig, veïnat de Marçà, me’l presentà al peu de La Miloquera, allà entre files d’arbres fruiters, enmig d’un jardí encantat on s’aturava el temps, on va dir-me, com a salutació inicial: “Benvingut a la meva ànima!”.

Ja vam lligar una ferma amistat fins a la seva mort, només vuit anys després, el 2006. Vaig resumir la seva biografia, el seu pensament artístic, el sentit de la seva vida i els seus avatars existencials en diversos textos, publicats a Memòria de la Catalunya Nova (2001), a la Segona Sèrie dels Homenots del Sud (2004) i en diversos articles, entre els quals a la revista Lo Violí, que es feia a Falset per a tota la comarca.

La seva obra escultòrica, de gran sentit arquitectònic i d’enorme expressivitat plàstica, sorgia del mateix agre de la terra que ell havia treballat en la seva joventut, abans i després de la guerra que Marcel·lí va fer al Pirineu, a les serres del Pallars, on em recordava la batalla de Sant Corneli, prop de Tremp, allà on també havia estat el meu pare, membre com ell de la Lleva del Biberó.

Parlàvem de tot això -i de tantes altres coses- i se li encenia el seu fetge llibertari veient com evolucionava aquesta nostra societat i quan parlàvem per telèfon, després de temps de no veure’ns, també em recordo el que em deia a grans crits, potser espantat de parlar sol davant d’un aparell: “Manoooo! Escapa’t! Vine cap aquí, no veus que no es pot viure allà on estàs?”.

Quanta raó tenia! És el que em deia, també, uns anys abans, un altre gran personatge de la nostra història social, l’Esteve Albert: “Fugir, home, fugir! No veus que us atropelleu a les grans ciutats!”. Quanta raó, també!
Es feia dir ‘Marçaginé’, en honor al seu poble, i al seu indret natal, a la Ribera i al Baix Ebre poden
veure’s mostres del seu art, com la Font dedicada a la lluita antinuclear, a la Torre de l’Espanyol, feta arran de la catàstrofe de Txernòbil, el 1986. Altres peces seves, de gran força, són El Crist avergonyit i La Segadora, entre maternitats i caps de nen, que de seguida apreciaren els seus companys de combat social a Barcelona, entre els quals Francesc Candel, el poeta Jesús Lizano, el pintor de Prat de Comte, Joan Lahosa, i altres tants.
Els qui van conèixer Marcel·lí segur que no l’obliden mentre visquin.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

22 + = 24

Últimes notícies