Parlar de la Covid quan la teua opinió divergeix una mica de l’hegemònica és bastant arriscat. L’altre dia, però, a Instagram, em vaig topar amb un post de la il·lustradora Nono Rueda (@nono.rueda) que em va semblar que resumia molt bé tot allò que està succeint en l’àmbit comunicatiu i interpersonal quan parlem de l’assumpte amb gent que potser té una visió diferent de la nostra. Més enllà de com veiguem cadascú aquest tema, és molt necessari saber posar-nos a la pell dels que no ho perceben exactament com nosaltres, en lloc de jutjar-los ja d’entrada.
La tendència a classificar i etiquetar és un dels primers vicis dels quals pequem. Sembla que, de vegades, necessitem pertànyer a un bàndol per sentir-nos segurs: per a uns, els que no pensen com ells són tots uns negacionistes conspiranoics, egoistes i individualistes; per als altres, la resta són unes marionetes del sistema, uns “borregos” que es creuen una gran mentida que ens controla i ens pren llibertats. És normal, però, que hi hagi opinions intermèdies: no tot és o no vacunar-se perquè les vacunes porten microxips, o posar-se’n tres i, tot i això, no sortir de casa per por a contagiar-se. Actuar amb sentit comú ens allunya de manera natural de qualsevol d’aquests dos extrems. És cert, tanmateix, que la percepció del risc respecte a la pandèmia és quelcom molt personal: hi haurà gent que no se sentirà incòmoda fent un dinar amb els seus amics, n’hi haurà d’altres que si no és a l’aire lliure, preferiran no anar-hi. La qüestió, al final, és intentar no jutjar les persones que tenen una percepció del risc diferent de la nostra (sempre que, evidentment, es respectin unes bases mínimes) i comprendre que tenen dret a sentir-se i actuar de manera diferent, encara que això ens pugui semblar exagerat per a uns, o inconscient per als altres. Solem creure que la nostra veritat és la mateixa per tothom, i quan veiem que algú actua o opina d’una altra manera, abans d’intentar reflexionar i entendre com s’està sentint aquesta persona o de veure si podem aprendre alguna cosa de la seua posició, tendim a saltar-li a la jugular acaloradament, sense posar-nos al seu lloc i intentar veure com podem arribar a un acord que ens funcioni a les dues parts.
Amb tot això no vull dir que cadascú hagi de fer la seva ni pretenc justificar opinions ni comportaments de cap mena. Simplement, i sobretot quan interactuem amb éssers que ens són propers, siguin familiars, amics o companys de feina, està bé que fem un esforç per comprendre l’altra part encara que la seua opinió no ens agradi. Ja ens han aïllat prou les quarantenes, no deixem que la nostra necessitat de tenir sempre la raó ens aïlli encara més.
