Contenidors i solars

Deia Joan Fuster que, per sort, les utopies no serien res més que utopies, ja que aquestes es fonamenten en la deshumanització total de l’home. Segons el genial pensador de Sueca, una societat perfecta (utopia) seria una societat sense llibertat, sense imperfeccions, sense diversitat i, consegüentment, sense humanisme. Paradoxalment però, aquestes mateixes utopies són les que, al llarg de la història, han inspirat la humanitat per crear diferents períodes en els quals aquest humanisme, incompatible amb la perfecció, ha sigut la “mesura de totes les coses”. L’antiga Atenes, el París de principis de segle XX i la flamant Florència renaixentista, tan venerada a Tortosa, en són els tres exemples més famosos i els que Agustí Calvet, més conegut com a Gaziel, va batejar com els “tres solsticis de l’home”.

Els solsticis són moments estel·lars, cims de llum, instants culminants, insuperables i que, com a molt, només es poden igualar. Aquesta llum que ho il·lumina tot, com ja hem dit, només fa acte de presència poques vegades al llarg de la nostra història i, ara per ara us asseguro que no és el cas. Una simple passejada pel centre històric de la ciutat de Tortosa ens desvela, malauradament, els indicis d’una preocupant tendència cap a la deshumanització dels espais ancestrals.

Més enllà de valorar l’esforç per recuperar els innombrables espais degradats de la ciutat, una modesta observació dels nous Jutjats, de la Delegació del Govern de la Generalitat i de la plaça de la Catedral, no sé si em deixo res més, genera l’estranya sensació que algú, senzillament, hi ha abandonat diversos contenidors o ha endreçat solars devastats.

Enormes capses diàfanes, fosques i hermètiques han vingut a reemplaçar finestres presumides, portes generoses que, en altres temps, ensenyaven les vides del seu interior i contrarestaven, així, la poca llum que arribava a peu de carrer. Extensions de ciment exposades, implacablement, al sol mediterrani, sense arbres, sense testos amb flors, ja no són acollidores i inviten, més aviat, a tornar a casa. Ara, amb aquests monòlits de colors nòrdics o aquestes eres desolades i suposadament col·lectives, ningú veu, ni sap, què hi viu o què s’hi fa: des de fora, són un misteri, una caixa forta desconnectada de l’espai exterior, silenciosa i prepotent davant els vianants.

“Els carrers estrets i tristos del centre històric no tenen llums interiors que els
il·luminin, no tenen vides a les quals observar perquè ens reconfortin quan passegem”

A principis del segle XIV l’Humanisme suggeria situar l’ésser humà per sobre de les teories màgiques sobre la mateixa fragilitat humana. Tanmateix avui, al segle XXI, els individus hem esdevingut res més que números postrats davant l’adoració a la freda i inhòspita estètica futurista, no som res més que persones deshumanitzades i immòbils davant la fal·lera d’arquitectes i enginyers per exhibir la mestria en novadores tècniques constructives i aurèoles de modernitat alienígena. Els carrers estrets i tristos del centre històric no tenen llums interiors que els il·luminin, no tenen vides a les quals observar perquè ens reconfortin quan passegem. En definitiva, tinc la nefasta sensació que les persones ja no serem mai la mesura de totes les coses sinó només uns punts externs que mai tornaran a contemplar cap altre solstici de l’home.

Salvador Peiro Morell
Salvador Peiro Morell
sociòleg i mestre
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 80 = 89

Últimes notícies