CRÒNICA // El passat 4 d’abril va fer 80 anys de la inauguració del nou pont de l’Estat. Fou un acte celebrat amb tota solemnitat amb benedicció pel bisbe Félix Bilbao Ugarriza i presència per primera vegada d’un ministre del govern de Franco, el d’Obres Públiques Alfonso Peña i el capità general de Catalunya. Eren moments en què Tortosa intentava assolir una certa normalitat després de l’apocalipsi de 1938, el pitjor any de la seua història.
L’obra és certament singular i d’una estètica minimalista si es compara amb les potents estructures de ferro reblonat (el pont del tren). Dissenyat pels enginyers Cèsar Villalba i Eduardo Torroja, és una construcció lleugera amb arcs rebaixats que sostenen la plataforma de trànsit amb agosarades columnes d’estreta canya que foren alhora tensors en calibrar els esforços de càrrega. Fou el primer pont construït a Espanya amb soldadura electrònica amb el suport tècnic d’una empresa alemanya, el nom de la qual constava en una placa, que ha desaparegut, a l’inici d’un dels arcs.
Per cert que ara s’ha posat de moda eliminar qualsevol referència a les obres fetes per l’Estat espanyol entre 1940 i 1975, com si no hagueren existit. En concret activitats de l’entitat “Regiones Devastadas”, encarregada de reconstruir en bona part la Tortosa arruïnada pel front de guerra, que es van retolar amb unes plaques informatives moltes desaparegudes. A l’església del Roser hi havia un mosaic recordant la data de la reconstrucció, sense cap referència ni emblema del règim, i algú ha decidit eliminar-la. Això em recorda la ridiculesa de La Vanguardia que l’endemà de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona el 26 de gener de 1939 va sortir al carrer amb el número immediat al 18 de juliol de 1936, com si durant dos anys i mig La Vanguardia no s’hagués editat.
El pont inaugurat fa vuitanta anys era el segon pont de l’Estat, dit així perquè tant aquest com el primer foren construïts i finançats per l’Estat atesa la importància que tenia pel fet de ser l’únic pas fix per a trànsit rodat entre Saragossa i la desembocadura. Feia gairebé mig segle que les autoritats locals demanaven a l’Estat la construcció d’un pont però tot eren excuses i calia utilitzar el vell pont de barques per creuar l’Ebre, fins que el 4 de juliol de 1892 es va calar foc, causat pels treballs de calafatat de les barques: va desaparèixer.
Fou aleshores que el govern de Madrid es veié obligat a emprendre la construcció del pont que, atès que el pagaria l’Estat, va rebre popularment el nom de “Pont de l’Estat”, encara utilitzat avui per alguns. També aquesta denominació serví per a distingir-lo de l’altre pont lleuger o passarel·la, que es va construir per iniciativa particular al mateix indret on havia estat el de barques; era un pas de peatge i per això els tortosins l’anomenaven “Pont pagant”. Els treballs es realitzaren amb gran rapidesa i fou beneït el 8 de juny de 1895 també per un bisbe, Pedro Rocamora Garcia, retolant-lo com a “Pont de la Cinta”.
L’obra del pont de l’Estat fou lenta i plena d’entrebancs i, tot i que va quedar acabada el 2 de maig de 1899, era impracticable, ja que no hi havia accessos pels seus caps ni per a vianants ni per a carruatges; a mes, el 2 de juny es dictà una Reial ordre en què s’establia que el pagament de les expropiacions de les rampes havia de ser a càrrec de l’ajuntament. A més calia enderrocar el convent del Roser i el bisbat exigia tenir acabada la nova església del Roser a l’altra banda de riu. El tema entraria en una via morta i romandria així duran gairebé dotze anys (les expropiacions no es farien efectives fins al 4 de març de 1910 i el pont no quedaria obert al trànsit fins a les acaballes del 1911).
Mentre es continuava pagant per passar pel pont de la Cinta o usar la barcassa transbordador avarada per l’ajuntament. Davant d’aquesta situació Teodoro Gonzàlez, aleshores diputat, sense cap tipus de permís i amb la complicitat de l’alcalde Eduardo Rico, va reunir tots els fusters de la ciutat i, sota les ordres de l’arquitecte municipal Joan Abril, la nit del 3 al 4 d’abril de 1900 van construir unes escales de fusta a cap i cap del pont per permetre l’ús del viaducte per als vianants. El primer pont de l’Estat va tenir una vida curta de solament 39 anys, ja que va ser destruït el 18 d’abril de 1938; el segon ja ha complert els vuitanta i ésónuna de les imatges més conegudes de Tortosa.
