Soc Paco Sancho, ampollero nascut a la Ràpita, i em vesteixo pels peus i no em presento a cap elecció. Sempre he pensat que quan un es retira el millor que pot fer és no molestar. Al llarg de la meva vida política he rebut molts atacs. Durant la segregació, després, i fins ara. Abans la crítica es feia en bars, carrers, amb octavetes, cartells o pintades. Avui es fa a través de les xarxes. He vist la meva cara penjada en cartells per tot el Delta, la meva casa pintada i homes vilipendiats pel sol fet de ser el meu amic. Mai m’he queixat, és la política i no només m’ha tocat a mi. Atacs que han continuat i han acabat afectant família i fills propis i propers. Sempre han vingut del mateix àmbit social i del mateix partit. Sí! Em molesta i molt que aquells que s’anomenen amics i ens van veure patir avui defensin sobtadament i abrandadament aquest partit que actua amb el mateix entorn, la mala llet de sempre, però ara amb màrqueting i informàtica.
M’acusen de fets i actituds que ni he fet ni tinc. No soc ni cap Judes ni cap Iscariote, ni mossego. L’acusació és falsa i interessada. Tinc prou experiència i em sobren recursos. Sé que la barroeria acaba beneficiant qui la pateix. No m’agraden els perfils de “falsa bandera”. Pregunteu-vos, a qui beneficien? A qui li convé acusar-me? No em prengueu ni ens prengueu per més tontos del que som.
“Em sobrava i em sobra valor i dignitat per dir obertament el que penso i el que sé”
Deia Antonio del Amo, ampollero nascut a Munera, un home a qui mai agrairem prou el que va fer pel poble: “Cuando hablo palabras digo”. Jo també. No ens vam amagar mai per protestar, ni per anar als plens a demanar la Segregació, ni per dir el que calia on calia. Em sobrava i em sobra valor i dignitat per dir obertament el que penso i el que sé. Qui s’amaga són aquells que a la meva ombra s’han fet grans i han aconseguit prebendes i càrrecs.
Qui s’amaga és aquell a qui el delegat, abans de l’estiu, va oferir formar part i col·laborar en la confecció de la llista de Junts. Aquell que m’ho va confirmar el dia de la processó de Sant Joan, davant de testimonis. Aquell que en nom de Junts va anar a buscar gent per incorporar-la a la llista de Paco Arasa. Ens vam assabentar del seu canvi de camisa perquè un important alcalde d ‘ERC a la fira d’Amposta va dir a una persona de l’Ampolla que faria la llista de ERC. Li vaig dir al delegat i no s’ho podia creure. Poc després “aquell” tenia un nou càrrec. Vos demano perdó per haver-los avalat, promocionat i defensat, a ell i el seu més íntim entorn “polític” i social. A ells, els faig els retrets, i a mi mateix, són un greu error meu. Jo els vaig promocionar i els vaig recomanar. Perdoneu-me.
No culpo ni faig cap retret al cap de llista ni a la majoria de membres de la llista de Millorem a ERC. Fins fa poc alguns em deien que eren independents i s’ho creien. Totes les noies i nois, més avall del tres, vull tindre el convenciment que han estat utilitzats o s’han deixat utilitzar; ells sabran. A tots i al cap de llista els tinc estima, i a més d’un i una estima incondicional, per lligams personals més forts que la política. Em vaig trobar a l’ull de la campanya quan algun membre de la llista de Millorem ERC explica que era dels “meus”. Fins el punt que més d’una persona em va preguntar si jo havia participat en la seva confecció. Quan ho desmenteixo, a qui cal i públicament, em fan arribar un encàrrec: “Si Sancho vol tenir una jubilació plàcida que es dediqui a fer fotos i a cuinar”. Després ha vingut alguna cosa pitjor, el “si convé tiraran merda”, i alguna amenaça pitjor. Pura misèria humana. Fins aquí hem arribat.
Ara alguns, que sense haver fet mai res pretenen saber-ho i canviar-ho tot, diuen que “no pot tornar a passar: el creixement de després de la segregació”. No recorden el que érem, no volen reconèixer el que som. Antonio del Amo deia: “Lo único que podemos pedir es que no nos cuelguen del árbol de la plaza”. Doncs, bé, alguns dels que més a prop tenia estiren de la corda i la volen vendre a canvi de llocs, càrrecs, prebendes i vots.
Quan els veuré (no els he vist, s’amaguen), els miraré als ulls i sabran que pregunto: “No teniu vergonya?”. Sabeu la resposta: No en tenen.
Estic segur que mai caminarem sols. Això és l’Ampolla.
