Després de la recança d’activitats que va deixar aquell 2021, any que va veure la nostra capital, Tortosa, convertida en la capital de la cultura catalana, aquest 2022 tanca fent un balanç tampoc menyspreable, si més no, en l’àmbit musical. L’any 2022 ha estat el centenari de la mort de Felip Pedrell i, des de la meua modesta opinió, s’ha fet un esforç que qualificaria d’irrepetible per col·locar el llegat del mestre allà on pertoca.
La figura de Pedrell ha estat sempre maltractada, qüestionada, i negligida. Sobretot, negligida per les institucions, totes: les municipals, les nacionals i les estatals. Pedrell no va ser entès en vida i, per descomptat, no va ser entès un cop mort. La seua obra abraça, entre d’altres, elements del folklore català menys conegut, temes de la literatura popular castellana i picades d’ullet a les avantguardes que arribaven des d’Europa i que ell va contribuir a difondre de manera efectiva per tota la Península Ibèrica. Aquest popurri tan singular va fer -i encara fa- que Pedrell fos reivindicat des de totes direccions, des de totes les ideologies, però com que al final no hi havia res en clar i ningú sap si realment el seu nacionalisme es decantava cap al costat català o cap al costat espanyol, tothom ha acabat sempre tirant la tovallola i deixant-lo per impossible, com si la seua música no tingués cap valor artístic i només es pogués contextualitzar en un marc de nacionalisme històric.
El públic general sap de Pedrell que va ser el mestre dels grans músics del segle XIX, que va fer una tasca musicològica encomiable, de primer ordre mundial, però poca cosa més. Bé, a les Terres de l’Ebre és freqüent sentir-lo nomenar per allò del teatre auditori municipal de Tortosa i una rambla que en porta el nom. Però, per desgràcia, Pedrell no s’interpreta, Pedrell no es gaudeix. Pocs toquen la seua música i menys són els que la coneixen. O almenys així ha estat fins aquest 2022, quan sembla que finalment s’ha entès que la música és un llenguatge universal que no coneix ni colors ni ideologies, i que les partitures que contenen aquesta música han d’estar sobre els faristols dels músics actuals, i no soterrades als fons dels arxius històrics i les biblioteques municipals.
Les iniciatives per retre homenatge al mestre de mestres, tant en l’àmbit públic com privat, han estat moltes durant els darrers 365 dies i, personalment, espero que aquest ritme no decaigui i l’any Pedrell doni pas a la dècada Pedrell, i així mai més tornem a ser injustos amb el llegat d’aquest gegant. A manera de repàs de totes les iniciatives que s’han dut a terme -i demanant perdó per davant si alguna és oblidada- cal esmentar, a escala municipal, el formidable espectacle Cartes a Pedrell, organitzat per Joventuts Musicals de Tortosa, disponible a YouTube i imprescindible per entendre la figura de Pedrell i fer un tast de la seua música (d’obligat visionat amb la família aquestes festes nadalenques!); també és necessari recordar les estrenes absolutes d’obres com In captivitatem comploratio i la versió orquestral de la Preghiera dell’orfanello, interpretada per Cecília Aymí i l’OCTO sota la batuta de Ricardo Forner, amb partitura recuperada pel professor i músic David Matheu, veritable garant del patrimoni pedrellià a les nostres terres, la passió del qual és altament infecciosa; i cal mencionar també el llançament del molt interessant llibre-CD Laïs, de Cristina Favà i Accent Ensemble, editat per la Universitat Rovira i Virgili. A escala nacional, la ciutat de Barcelona ha acollit al Museu de la Música des del 25 d’octubre (fins al 26 de febrer, és a dir, que encara hi ha temps!) l’exposició L’empremta de Pedrell, comissionada per Marc Heilbron, Cristina Álvarez i Ilaria Sartori. A escala estatal, el Teatro de la Zarzuela de Madrid va estrenar, també de manera absoluta, l’òpera La Celestina, amb direcció de Guillermo García Calvo, després de 120 anys d’oblit. I finalment, a escala internacional, s’ha rodat el documental Felip Pedrell: resurfacing a musical legacy, que explora la vida, l’obra i el llegat del mestre en clau global, que presenta una banda sonora original que inclou música al piano inèdita de Pedrell, i del qual tinc l’immens goig de ser productor. La pel·lícula documental serà projectada el proper 28 de desembre a la Biblioteca municipal de Tortosa a les 19 hores i l’entrada és lliure.
