David Monllau Alejo, enterrador d’Amposta: “El cementeri d’Amposta sempre ha sigut casa meua, és on he crescut”

David Monllau Alejo, amb 76 anys, és l’últim enterrador d’Amposta. Nascut en una família amb una llarga tradició en el món funerari, Monllau ha dedicat la seua vida a acompanyar els difunts en el seu últim viatge i a consolar les famílies en moments de gran dolor. De jove, va començar treballant per a l’Ajuntament en diverses tasques, fins que va assumir la responsabilitat del cementeri. Monllau és testimoni d’una època i d’un saber fer que ben aviat podrien desaparèixer.

PREGUNTA: Quina funció feia vostè i com va començar?

RESPOSTA: Jo vaig començar treballant per a l’Ajuntament de jove. Mira si era jove que, en aquell moment, els temps no eren com ara i no t’asseguraven. Clar, era menor, i vaig estar uns anys sense estar assegurat. Després vaig anar al servei militar i, quan vaig tornar, em van oferir una plaça de conductor. Quan va sortir la plaça oficial, m’hi vaig presentar. Se van presentar molts conductors, la majoria eren gent gran que estaven cansats d’anar amb camió per tota Espanya, i agafaven un motor i te’l desmuntaven. Jo, de motors, no n’havia vist mai cap, però es van fer les oposicions i les vaig guanyar.

P: Vostè és la tercera generació.

R: Mon iaio va ser el primer de la saga dels Monllau que estava d’encarregat al cementeri. Ell ja era funcionari i en aquell moment n’hi havia pocs. Va estar molts anys fins que es va jubilar, i després va entrar mon pare. Jo, des de petit, ja anava molt pel cementeri amb ells, i m’agradava molt anar-hi. El cementeri ha sigut sempre casa meua, és el lloc on he crescut.

P: Per a vostè, com era la faena de ser enterrador?

R: Jo era l’encarregat i assumia les faenes més difícils. Vaig estar també al dipòsit judicial, on se feien totes les autòpsies de la comarca. Quan fas una autòpsia d’un difunt que ha mort recentment, siga per causes naturals o per un accident, no hi ha problema; és com si fos una operació. Però, a vegades te trobaves amb casos en què el difunt portava tres setmanes, dos, o fins i tot un mes mort. Llavors, això era molt més dur.

P: L’ha arribat a afectar personalment algun cas?

R: N’hi ha uns quants. Un dels que més em va afectar va ser el de la tragèdia dels Alfacs. Quan vaig arribar al càmping tot allò era esgarrifós. Suposo que em van enviar allí per a preparar-me. Em va impactar veure tots els morts cremats. El que em va impactar molt va ser l’olor, que vaig tindre present durant anys. Un altre aspecte que em va afectar molt va ser veure com va quedar tot el càmping després de l’explosió.

P: Algun altre cas que recorde com a enterrador?

R: Un altre cas que em va impactar molt va ser a les Cases d’Alcanar, on hi havia una parella d’acabats de casar que havien tingut un nadó feia molt poc temps. La mare li va donar el pit i, quan va acabar, el nadó es va adormir i més tard el van trobar mort. Quan va anar al jutjat, la mare va portar la roba per a vestir el nadó i va preguntar a la forense si podia vestir-lo quan acabés de fer-li l’autòpsia.