Avui, en lloc de convidar-vos a llegir un article, us convido a veure cinema. Concretament dos fragments mítics de sengles pel·lícules del gran Serguei Eisenstein: la part final de La vaga (1924-1925) i la conegudíssima escena de l’escalinata d’Odessa d’El cuirassat Potemkin (1925). Tant l’una com l’altra ens remeten al convuls període que es va viure a Rússia durant els primers anys del segle XX, preludi de la Revolució d’Octubre de 1917, contra l’absolutista i sanguinària monarquia tsarista i la seua estructura imperial (és veritat que el règim comunista que es va establir després va derivar en un altre totalitarisme en què el poble, com sempre, va ser la principal víctima; però això no ho pretenia la gent, que només aspirava a més llibertat i a viure millor). Tant l’una com l’altra són generalment considerades com a veritables fites culminants de l’evolució del cinema, per la introducció d’un elaborat muntatge, per la gran varietat i encertada combinació de tipus de pla, pel ritme de la construcció narrativa, pel protagonisme col·lectiu, per l’oportuna selecció d’elements impactants, per l’apel·lació simultània a l’emoció i a la reflexió, en definitiva, per l’innovador llenguatge cinematogràfic a l’hora de fer-nos arribar trames de gran contingut social.
L’escena de La vaga [https://www.youtube.com/watch?v=wmFio7uCNHg. Minutos finales de “La huelga” (1925) – Sergei Eisenstein] ens presenta la brutal repressió policial de la vaga feta el 1903 pel personal d’una fàbrica en protesta per les condicions laborals i la posterior massacre de la població a mans de l’exèrcit tsarista, tot això intercalat amb imatges metafòriques de l’escorxament d’uns bovins i el vessament de tinta, com si fos sang, sobre el plànol del barri obrer.
El cuirassat Potemkin [https://www.youtube.com/watch?v=8ORUQvD6qyQ. Eisenstein. Acorazado Potemkin: escalera Odessa] fa referència als fets revolucionaris de 1905, en què l’adhesió de la població als revoltats desencadena la càrrega armada de l’exèrcit contra la gent que fuig escales avall, amb imatges de gran impacte, com el cotxet de la criatura que es precipita sense aturador possible.
Ja us heu mirat els dos fragments? Doncs ja està. Per part meua, final de la funció. Si les imatges que heu contemplat us produïxen una gran indignació, propera al vòmit, és cosa vostra. Si la lluita del poble pels seus drets us transporta a altres lluites, llunyanes o properes, és fruit de la vostra capacitat associativa. Si, mirant La vaga, creieu que de vegades els agents del poder “es comporten com animals salvatges enfurismats” o us sentiu més o menys identificats i identificades amb la frase “No podreu empresonar-nos a tots. Resistirem!”, és la vostra manera de veure la realitat. Si creieu que cal oposar-se a qualsevol tipus d’injustícia i que la llibertat es guanya amb esforç i resistint, sovint, les escomeses del poder, és la vostra avinença amb unes determinades conviccions. Si creieu, com ens plantegen les pel·lícules de referència, que la història avança i les societats es transformen gràcies a la força de la gent, és la vostra pròpia apreciació.
Potser, davant d’una repressió tan extrema i d’una violència tan indiscriminada, us preguntareu què passava amb la gent que aconseguia escapar-se de l’ús contundent de la força. Sapigueu, doncs, que en aquella societat totalitària, que no permetia la discrepància, qualsevol persona podia acabar a la presó, sense cap tipus de garantia, o sentenciada mitjançant un simulacre de judici. I potser també us preguntareu què en van dir, de tot plegat, organitzacions com Nacions Unides o Amnistia Internacional. No us hi capfiqueu, Nacions Unides i Amnistia Internacional ni tan sols existien en aquella època. I si haguessen existit, segurament el tsar i la seua gentola no els haguessen fotut ni punyetero cas.
