La darrera setmana vaig tenir el privilegi d’escoltar dos discursos esplèndids que posaven de manifest la importància de la cultura i la memòria històrica en la nostra societat, així com evidenciaven les greus mancances de les institucions a l’hora de valorar-les com es mereixen.
El primer, pronunciat per l’actor tortosí Pere Ponce després de rebre el premi Valor Ebrenc 2024 a l’Hotel Corona de Tortosa, va ser una reivindicació extraordinària de Manuel Pérez Bonfill, el nostre professor de sempre, com a home de lletres i com a pilar fonamental de la dramatúrgia local. Ponce va recordar la dedicació inqüestionable de Pérez Bonfill a l’art escènic i el seu profund amor pel teatre, destacant també la tasca de Ricard Salvat, un dels més grans dramaturgs catalans de tots els temps, que va deixar una empremta indeleble en la història teatral des de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual en uns temps molt foscos per a la cultura catalana. A més, Ponce va subratllar la importància del festival Entrecultures, celebrat a Tortosa a principis de la centúria, un esdeveniment únic al món que va ser desmantellat pel govern municipal, víctima de la incomprensió cultural, el partidisme i l’amiguisme. Aquest festival era un autèntic pont entre cultures que enriquia enormement la nostra societat, i Ponce va fer una crida a la necessitat de preservar el nostre patrimoni cultural enfront d’aquesta ceguesa partidista.
Malauradament, les institucions sovint es renten les mans quan es tracta de donar suport a la tasca dels autors locals de pes. Tot es queda en foto i de cara a la galeria a les xarxes socials, però la difusió real de la seua obra és pràcticament inexistent, fet que provoca una pèrdua irreparable per a la nostra cultura. L’amiguisme i la falta de visió continuen imperant, i és vergonyós que, durant anys, s’hagi desviat una part important dels recursos municipals a persones properes a certs regidors, en lloc de destinar-los a projectes culturals realment significatius.
El segon discurs, igualment commovedor, va ser pronunciat per Mn. Josep Alanyà a la Capella de la Cinta de la Catedral, en la missa pel traspàs de l’historiador Hilari Muñoz. El director de l’Arxiu Diocesà va reivindicar la tasca de Muñoz com a guia turístic i divulgador de la història i el patrimoni local, una figura imprescindible per al coneixement de la ciutat i del territori de l’Ebre final. No obstant això, va lamentar profundament que el dissortat historiador no hagués rebut el suport institucional que necessitava per difondre els seus estudis. És fàcil plorar la pèrdua d’un historiador, escriptor o artista un cop ja no hi és, però és intolerable que les institucions no l’haguessin recolzat mentre era viu. Les paraules d’Alanyà van convidar-nos a reflexionar sobre la manera en què tractem els nostres creadors i la importància de donar-los suport en vida.
Aquests dos discursos ens interpel·len directament, recordant-nos que la cultura i la història són pilars fonamentals de la nostra societat i que hem de fer tot el possible per protegir-les i promoure-les. Reivindiquem la figura de Pere Ponce i la tasca dels dramaturgs que ell lloa, així com la tasca d’Hilari Muñoz, i fem una crida, novament, a les institucions perquè donin el suport necessari a aquells que treballen incansablement per enriquir el nostre patrimoni cultural. La darrera novel·la, de la també plorada Carme Meix, gran entre les grans de la novel·lística catalana, va ser també d’autoedició. Segurament, aquesta crida quedarà en un pou buit, com sempre.
