En els meus articles, en un moment o altre, sempre acabo fent menció a la importància de l’educació, a la necessitat de que aquesta estigui garantida per a totes i tots en igualtat de condicions i que sigui de la màxima qualitat en tots els nivells educatius.
Sóc una defensora convençuda de l’educació pública i un exemple de com aquesta permet també arribar als màxims nivells de desenvolupament tant personal com professional. És fonamental que les polítiques públiques assegurin un bon finançament per a garantir aquesta qualitat.
Jo vaig ser de les primeres generacions que vam cursar ja els dos cursos de “pàrvuls”, era con se n’hi deia llavors a l’educació infantil, i el desplegament de la llei general d’Educació de 1970 va significar el principi d’una transformació total de l’educació obligatòria després de 40 de dictadura.
Quan vaig començar a l’escola als quatre anys no hi havia espai a les escoles del poble per encabir els dos grups d’alumnes de 4 i 5 anys i van tenir que buscar un lloc per convertir-lo temporalment en escola infantil. El Centre Obrer, un edifici confiscat durant la dictadura, va ser la seu de la meva primera escola. Recordaré sempre aquell terra de fusta que cruixia sempre i els “quartos” plens d’andròmines que més bé ens produïen cert desconcert. El nostre pati era el carrer en una època en la que no hi havia quasi trànsit. Una situació totalment impensable actualment.
Per a compensar aquesta precarietat d’espais educatius vaig tenir, els tres primers cursos, una mestra joveníssima (només tenia 19 anys) que va començar la seva carrera docent amb nosaltres. Quan jo després vaig estudiar la llicenciatura de Pedagogia vaig descobrir que usava el mètode Montessori per ajudar-nos a aprendre a llegir i escriure. Que innovadora per aquell temps.
L’educació primària també la vaig cursar a l’escola pública del poble. Quan recordo algunes situacions, des de la distància i des de la meva perspectiva de pedagoga, no puc deixar de somriure algunes vegades i de pensar “no m’ho puc creure” quan recordo que a segon curs de primària, bàsicament, vam aprendre cançons del “règim”, vam aprendre a fer tot tipus de labors (ja vaig descobrir llavors que fer “niu d’abella” no seria mai el meu) i també recordo amb molta claredat el cicle superior de la primària quan ja les classes van ser mixtes (fins llavors anàvem separats xics i xiques) i comencem a tenir a professors especialistes (o quasi) en les matèries que havien d’impartir.
Una vegada finalitzada la meva educació primària vaig tenir que marxar del poble perquè ja no es podia continuar estudiant allí. Marxo a l’Institut a Ulldecona i allí ens concentrem gent de tots els pobles de la comarca. Una experiència fantàstica educativament i social tot i la incomoditat de tenir que ser tot el dia fora de casa. Professorat molt jove, noves idees, una visió del món més lliberal i oberta i la possibilitat d’assumir cadascú la responsabilitat del nostre propi aprenentatge.
Per anar a la Universitat ja havia de marxar una mica més lluny. Al territori no hi havia cap possibilitat de poder fer estudis superiors. La divisió VII de la U. de Barcelona que hi havia a Tarragona era l’opció més propera. Tant des del punt de vista personal com eductiu, sense cap dubte, els anys més intensos i fantàstics de la meva vida. Autonomia, coneixença de molta gent diferent, noves experiències, activitat estudiantil, talls a la Plaça Imperial Tarraco. He mirat de recordar, moltes vegades, de què ens queixàvem, però la veritat no recordo el perquè, però si la situació. Nits senceres dintre de la Facultat fent treballs, festes multitudinàries, molts reptes i també molts aprenentatges.
M’he permès fer aquest recorregut educatiu personal per poder exemplificar com, des del territori i des de l’educació pública també es poden aconseguir les fites que ens proposem i com una bona combinació entre l’educació acadèmica i la familiar i una actitud personal proactiva ens permet assolir un alt nivell de desenvolupament personal i també professional. El fet que durant les darreres dècades s’hagin implantat en els diferents territoris centres formatius de tots els nivells, també superiors, ha fet créixer enormement el potencial d’aquests en tots els sentits.
Assegurar l’escolarització obligatòria fins als 16 anys, garantir un bon desplegament de la formació professional i promoure que un percentatge elevat de la societat tingui estudis superiors garanteix el desenvolupament de la societat fent-la més culta i també més rica. Mai hem de considerar que una comunitat està “sobreformada”, sinó que ens hem d’alegrar de què hi hagi cada dia més gent que tingui estudis superiors. El millor que li pot passar a un territori és que tingui centres universitaris. El fet de tenir-ne augmenta el nivell d’equitat i garanteix la igualtat de possibilitats. A continuació els territoris se’ls han de fer seus i han d’aprofitar-los com veritables motors de generació de coneixement. La seva vessant de recerca així ho afavoreix. D’altra banda, les universitats han d’assumir la responsabilitat de promoure la innovació social assegurant un bon procés de transferència d’aquest nou coneixement i orientar-lo a la innovació, al canvi i a la transformació.
Per tancar l’article i tornant a la meva trajectòria acadèmica personal dir que la meva educació pública i l’acompanyament i empenta de la meva família m’ha portat fins al moment actual. Un moment clau en la meva carrera professional en el que he assumit el repte i he pres la determinació d’optar a ser la propera Rectora de la U. Rovira i Virgili per poder, des d’aquesta posició, defensar l’educació pública i de qualitat i vetllar per a que el territori tingui cada vegada més possibilitat de formació superior de manera distribuïda per evitar que la distància sigui una barrera per a que les persones continuïn creixent personalment i professional contribuint a augmentar la riquesa, no només econòmica, sinó també social.
