HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEl camí que no té final. Adeu a Joan Cercós

El camí que no té final. Adeu a Joan Cercós

L’última vegada que vaig veure al meu germà en persona em va explicar un acudit. Havíem tingut un dia llarg i complicat a l’hospital, però malgrat el malestar que tenia i el cansament de la jornada de proves mèdiques, ell va triar explicar-nos un acudit. Així que vam acabar, la seva dona Carme i jo, rient davant de l’hospital de la Vall d’Hebron.

Aquest últim moment que vam passar junts serà sempre per a mi una joia preciosa que recordaré mentre visqui. Però comparteixo aquesta anècdota íntima amb vosaltres perquè diu molt de qui i de com era Joan Cercós Caballé, lo Patró fill.

Un home que sempre mirava cap avant amb molta força, un home d’acció que no deixava que els cops de la vida l’aturessin. La seva fortalesa i optimisme el van ajudar aquests últims anys a què la malaltia no fos protagonista en la seva vida. Qualsevol que hagi patit o viscut de prop una malaltia tan greu sap com és de complicat evitar que la malaltia fagociti tota la teva vida, fent que tot giri al seu voltant. Ell va estar “al pie del cañón” fins a l’últim moment, mantenint la seva preuada independència i treballant, que era la seva gran passió.

Joan va ser fill, marit, pare, germà, però per damunt de tot allò, el que el definia era la seva professió: va ser, ha sigut i serà un gran empresari agrícola. Ho va viure, ho va mamar i ho ha transmès. En un sector en què el relleu de pares a fills és tan difícil, Joan era la quarta generació d’arrossers.

“Joan va ser fill, marit, pare, germà, però per sobretot el definia la seva professió: un gran empresari agrícola… la quarta generació d’arrossers”

Però més meritori que això, és que ha marxat deixant una cinquena generació, Joan i Pep. Mentre escric aquestes línies estan fent el que a ell li agradaria tant fer, segar l’arròs. La seva filla Carme, la nineta dels seus ulls, també ha heretat del seu pare l’amor per la terra.

Orgullós sempre de les arrels valencianes de la nostra família paterna, va aprendre la professió de pagès i d’arrosser de la mà del nostre pare, qui li va transmetre, a més, l’amor per la terra. Si la part de pagès és del nostre pare, la d’empresari és clarament de la nostra mare, Angelina.

De la mateixa manera que el iaio Quico va deixar Sedaví (València) a principis del segle passat per venir al delta de l’Ebre, Joan va expandir el cultiu de l’arròs primer a Osca i després a Romania. Ell no va deixar mai fer arròs al Delta i allà on va anar va portar el nom d’Amposta, del Delta i de les Terres de l’Ebre, donant a conèixer l’alt nivell agrícola del nostre territori i deixant el pavelló ben alt.

Joan ha sigut un defensor de la terra, de l’activitat agrícola, del “fer de pagès”. Sempre reivindicant l’important paper de l’agricultura en la nostra societat, que ajuda a garantir el difícil equilibri territorial i la necessària seguretat alimentària. Trencant estereotips, va fer bandera d’una agricultura moderna, sofisticada i d’un pagès que coneix el món que l’envolta i és conscient de la importància del seu sector. Explicava que el dia que va néixer, un 6 de setembre del 1966, el nostre pare estava segant l’arròs amb més de seixanta persones. Contava que aquella sega que durava setmanes, ara es feia en dos o tres dies i amb no més de dues o tres persones. Parlava dels tractors dirigits per satèl·lit i dels helicòpters que tractaven i sembraven arròs.

En alguna ocasió va comprovar com alguna persona amb prejudicis respecte a la modernitat de l’agricultura al Delta, quedava admirada per l’alt nivell del nostre camp i els nostres pagesos.

Sempre inquiet, buscant nous mercats, mirant noves tendències, endevinant futures necessitats. Va voltar mig món per aprendre d’altres països i d’altres mercats. Recordo quan el 2002 vam viatjar amb el nostre pare pel nord-est dels Estats Units i el Canadà. Ho vam passar molt bé, però quan remiro les fotos, només hi ha camps de cereal i maquinària agrícola. Era la seva passió.

Va ser pioner des de molt jovenet, sent un dels primers pagesos de Catalunya en fer agricultura ecològica. Als anys 90, el mercat dels productes certificats ecològics era tan incipient al nostre territori, que tot el que es produïa anava a països del nord d’Europa. Recordo una vegada que va collir carxofes ecològiques i les va deixar durant un dia al magatzem de casa. Com que les carxofes no havien estat tractades amb cap producte, estaven infestades d’“estisores” que vam estar trobant pels llocs més inversemblants de la casa durant molts dies.

“Va ser pioner des de molt jovenet, sent un dels primers pagesos de Catalunya en fer agricultura ecològica… El dia que el vam acomiadar vam dir adeu a un home bo”

El dia que el vam despedir vam dir adeu a un home bo. Vam poder comprovar que al llarg de la seva vida havia tingut, tenia i té molts amics. Molts amics que l’estimaven i que van deixar-ho tot per acompanyar-lo i acompanyar a tota la nostra família en un dia tan trist. Amics d’Amposta, de Terres de l’Ebre, d’altres parts de Catalunya, d’Osca, de València, de Madrid… Des d’aquí i en nom de tota la família us donem les gràcies per la vostra presència, els vostres missatges, les vostres abraçades i les vostres paraules que van endolcir un moment tan dur.

El trobarem a faltar, mai res serà el mateix sense ell. Mai res serà complet del tot perquè ell ja no estarà. Com deia Karen Blixen a la seva pel·lícula preferida, Memòries d’Àfrica, “Potser ell sabia, però jo no, que la terra fou creada rodona perquè no puguem veure el final del camí”. El seu record, la seva obra, la seva vida és com el camí, no té final.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

9 + 1 =

Últimes notícies