Com hi fa cap la seua família guipuscoana al delta de l’Ebre?
Seguint l’angula. Primer al riu Oria, a Aguinaga (País Basc), i després a l’Albufera valenciana. Allí li van dir al meu pare que al delta de l’Ebre se’n feia molta i que ningú en feia cas. L’any 1939, acabada la guerra civil, el meu pare, el seu germà i un cosí, s’instal·len a la Cava.
Van ser els pioners de la pesca d’angula.
L’angula, en aquell temps, era com les galeres, que les regalaven. Es pescava amb poals al riu i se l’acabaven menjant perquè no hi havia res més. Era tan escàs el menjar que assecaven l’angula i, a falta de pasta, la feien passar per fideus.
A quan es paga avui el quilo?
Fa pocs dies hi va haver la primera subhasta de l’any. Es va pagar a 351 euros/kg al pescador. Venda públic arriba als 500 euros/kg, però és un producte que, una vegada capturat, té molta pèrdua.
Vostè no és pagesa d’oficina.
Paperassa sempre n’hi ha. Però a mi m’agrada estar al quadro i damunt del tractor. Menys fumigar amb l’avioneta, he fet de tot.
Sense la subvenció es pot viure amb dignitat?
Els que tenim la terra vora el mar, no. Les terres que són agronòmicament dolentes, sobretot per problemes de salinitat, són poc rendibles i necessitem ajudes. I els meus arrossars estan tots a la vora del mar i dins l’aigua.
Dins l’aigua?
Entre 10 i 15 hectàrees de la meua terra ja se les ha menjat el mar. Equival a uns vint camps de futbol.
Té cap dret sobre la seua propietat submergida?
Cap ni un. L’Estat ja m’ha deslimitat, que és el mateix que espoliar, en un parell d’ocasions. També em volien expropiar, a 1,95 euros/m2. Per a un pagès, la terra és sagrada. I quan se li pren, ningú s’escandalitza. S’atreviria algú a expropiar una patent científica que permet salvar vides?
Quan la veig sortir als informatius sempre imagino el pitjor. Temporal a la vista.
No m’agrada sortir als mitjans. Però algú ha d’explicar què està passant. L’últim temporal em va agafar al llit amb febre. Un dels meteoròlegs de TV3, Eloi Cordomí, em va trucar dies abans advertint-me que la fragilitat del delta podria no suportar l’envestida del Glòria. I, malauradament, tenia raó.
Portem dècades teoritzant sobre què cal fer, però a cada temporal tornem a la casella de sortida.
Hi ha gent que porta anys estudiant i les solucions no arriben. Fa la sensació que a algú ja li va bé.
Qui us ha de voler tant de mal?
M’ho pregunto de fa anys.
És un problema de deixadesa de l’administració?
Més aviat de prioritats. Amb els diners invertits en alguns projectes, com els indicadors ambientals, podríem haver resolt altres coses i d’una manera més efectiva.
Diu que està cansada de veure governants que no escolten.
Jo crec en la política com a instrument per a administrar el bé dels altres i canviar les coses a millor. El problema dels polítics és que estan envoltats de persones a qui no els agraden els canvis. I quan marxen els polítics, estos continuen. Són els que realment manen.
Vostè es considera ecologista?
Absolutament.
L’ecologisme més ortodox diu que la natura mana i que se l’ha de deixar fer.
Si la regressió del delta fos natural, els pantans també ho serien i, pel mateix raonament, els hauríem d’eliminar. Ja veuríem què passa a les ciutats quan no raja aigua de l’aixeta durant l’estiu. Realment volem un delta salvatge o un d’equilibrat i natural? Per la mateixa regla de tres potser hem de deixar que la Covid vaja fent, sense buscar vacunes i tractaments, perquè també deu ser una cosa natural.
Baixar sediments dels pantans seria efectiu?
El Delta està massa greu per a plantejar una mesura que pot funcionar en el llarg termini. Els fangs poden estar contaminats, el cabal actual de l’Ebre no facilita la seua dispersió i el nostre sistema de reg podria quedar inutilitzat. Centrem-nos a estabilitzar el Delta. Al delta del Po o a Holanda, amb una situació més adversa, tenen les solucions claríssimes.
Sempre hi ha debat entre mesures dures o toves.
S’ha de fer el que siga per a estabilitzar morfològicament el Delta.
Li ha passat pel cap llençar la tovallola?
Més d’una vegada. Però com que penso que el Delta té solució, m’aixeco altre cop.
Ser dona i pagesa afegix dificultats?
En som unes quantes amb el cap molt dur. Les entitats socioeconòmiques del territori no tenen dones als seus consells rectors. No estem en llocs de decisió. I este Delta l’hem construït les dones tant com els hòmens, però avui encara no podem decidir sobre el seu futur. Per això soc activista de l’Associació de Dones del Món Rural.
Malgrat tot, diu que el fang enganxa.
De tal manera, que quan vens per l’autopista, a l’altura de l’Ampolla, ja en sents l’olor. I l’olor de fang és una cosa que només podem sentir les persones que pertanyem a la terra. Ens avisa que ja som a casa.
