Ara que l’equinocci de setembre ha donat principi a la tardor, cal destacar la importància de l’estiu que hem viscut aquest 2023, excepcional des del punt de vista de l’empoderament de la dona, i els seus drets, i l’enderrocament del patriarcat encara imperant a la nostra societat.
En el pla estatal, l’escàndol desencadenat arran de la besada als llavis no consentida que va fer el president de la Federació Nacional de Futbol, Luis Rubiales, a la jugadora Jenni Hermoso durant la celebració de la victòria d’Espanya a la Copa Mundial del futbol femení ha servit per exemplificar de manera impactant una situació de vulnerabilitat i abús que algunes dones fa força temps que denuncien, no només en l’àmbit de l’esport professional femení, sinó a un nivell professional en general.
En el pla global, el llançament i l’èxit aclaparador de la pel·lícula Barbie ha servit per obrir finalment els ulls de molts homes que, conscients que les seves mares, germanes, companyes i filles no eren tractades amb justícia i igualtat, havíem pres, de manera inconscient probablement, la decisió de mirar cap a un altre costat. Almenys fins ara.
Està clar que sempre hi haurà qui vulgui fer interpretacions simplistes de la pel·lícula, afirmant que rebaixa el paper de l’home a la societat i que posa en tela de judici els valors de la família tradicional, però, personalment, crec que quan vaig assabentar-me que Barbie havia estat vetada o censurada a la majoria dels països de l’Orient Mitjà va ser quan vaig adonar-me que, efectivament, Barbie era una pel·lícula necessària i imprescindible.
Aquestes dues fites estiuenques em semblen perfectament alineades amb l’objectiu de l’enderrocament del patriarcat social, que considero un pas en la direcció correcta en el desenvolupament de les nostres societats modernes. El patriarcat és la supremacia del pare, de l’home, i la relació de dependència que espera de la mare, la dona, la qual és normalment exclosa de qualsevol funció de lideratge, en l’organització familiar i/o social.
Crec que el problema del patriarcat rau no tant en la seva essència sinó més aviat en la manera en què s’ha interpretat i aplicat des de fa una mica més de tres segles, amb el naixement històric del capitalisme. Tot i que recentment han emergit teories que apunten que la humanitat va passar d’un matriarcat a un patriarcat durant la primera revolució agrícola, fa més de dotze mil anys, la concepció més moderna del terme, la que s’ha utilitzat majoritàriament des de la revolució industrial, és aquella que ha estat emprada repetidament com a arma llancívola no només contra dones sinó també contra homes que no han exhibit els trets propis d’una masculinitat tòxica que s’ha imposat com a estàndard i que només ara comença a ser qüestionada.
El patriarcat social actual té la cara de personatges com Vladímir Putin o Donald Trump, homes que exhibeixen grans demostracions de control que pot arribar a convertir-se en manipulació i fortalesa que pot arribar a ser confosa amb brutalitat, tot amb l’objectiu d’evitar ser vistos sota cap circumstància com a dèbils. El patriarcat social ha sobreviscut gràcies a l’oposició en bloc que han fet els homes de raça blanca de descendència europea contra dones, contra membres dels col·lectius LGTB, contra minories de color i, més recentment, contra els moviments ecologistes.
Aquesta organització social està al darrere de tots els moviments reaccionaris, normalment de signe polític conservador i extrem, que estan proliferant arreu del planeta i que s’estan convertint en un greu obstacle per al desenvolupament de les societats modernes fonamentades en la justícia, la igualtat, els drets humans i l’ecologisme i la protecció del nostre planeta.
