Procedent del Girona FC, i després de completar una magnífica temporada amb l’equip català del Grup City, l’Oriol qui a més a més és impulsor i mentor del projecte Futbol Formatiu Terres de l’Ebre, ha signat amb el FCB per a les tres properes temporades i amb una clàusula de rescissió de només 400 milions d’euros.
Diuen que val més tard que mai, cert, però personalment, com a soci del FCB, i com a professional de l’esport, lamento profundament que un talent amb ADN Barça i un autèntic atleta com l’Oriol hagi hagut d’esperar a tenir 32 anys a ser jugador del primer equip del FCB.
Salvant la distància generacional, i evidentment la distància posicional al camp de joc, el cas de l’Oriol, com el de molts altres grandíssims jugadors anteriorment, em recorda al de Juan Carlos Pérez Rojo, un altre gran talent sorgit de la Masia qui no en va tenir prou en ser escollit el segon jugador més valuós del Mundial Juvenil del 1979, per darrera només del “Pibe” i irrepetible (en tot) Diego Armando Maradona, per arribar quan li hagués tocat a ser indiscutible al primer equip del Barça.
César Luis Menotti qui al 1978 havia entrenat a l’Argentina campiona del món, va ser l’entrenador de l’Argentina juvenil del 1979 amb el ferm propòsit de millorar i preparar l’equip amb nous talents per a la cita del Mundial del 1982. Un Menotti que en aquell moment no va deixar passar l’oportunitat de prendre molt bona nota del talent i de la creativitat desbordant d’un altre aspirant a “Pibe”, el nostre, en Rojo.
Un Rojo que a l’arribada de Menotti al FCB com a nou entrenador, ja al 1983, és a dir 4 anys després de la celebració del Mundial Juvenil del 1979, davant la immensa sorpresa de l’entrenador argentí acabat d’arribar a Barcelona, continuava jugant incomprensiblement al Barça Atlètic. I de fet fou Menotti qui va fer debutar Rojo amb el primer equip del Barça en un partit de Recopa d’Europa jugat als Països Baixos davant el NEC Nimega (2-3) un 19 d’octubre de 1983. Un partit on l’alineació del Barça va ser la formada per Urruti, Sánchez, Alexanco, Migueli, Julio Alberto, Víctor, Periko Alonso, Urbano, Esteban, Carrasco i Marcos, amb Moratalla i Rojo que van entrar a la segona part. En aquells moments Rojo tenia gairebé 24 anys! Quants anys de talent i de creativitat perduts!
Quan al 2012 el deixeble del gran Johan en Pep Guardiola, el nou Mestre, va anunciar que deixava el Barça ja va dir que hi “prendríem mal” i la seva profecia es va acabar fent realitat i de quina manera! Tan a nivell esportiu, com econòmic, com patrimonial, com institucional, com social, …, de fet a nivell 360.
Però anant a la vessant purament esportiva de ben segur que en Pep també albirava la deriva d’una plantilla acomodada i capritxosa representada molt especialment pels Piqué, Busquets, Alba, i el més gran de tots els temps i de la nostra història, Messi. De fet els jugadors que van acabar esdevenint els “grans” capitans del que ha estat (i encara ens dura la ressaca) el gran declivi del futbol, de l’estil i del model Barça, també a l’estimada, maltractada i oblidada Masia. Fins a 6 van ser les humiliacions seguides del Barça als terrenys de joc que ens van deixar KO a Europa: PSG 4 – Barça 0 (16-17), Juventus 3 – Barça 0 (16-17), Roma 3 – Barça 0 (17-18), Liverpool 4 – Barça 0 (18-19), Barça 2 – Bayern Munich 8 (19-20) i Barça 1 – PSG 4 (20-21).
A totes aquestes humiliacions els capitans i molts altres actors secundaris, però no menors, també hi eren. I evidentment es van donar perquè els dirigents del moment ho van permetre, ho van tolerar i fins hi tot ho van incentivar quan pretenien carregar-se a Messi amb no masses bones arts.
Un Messi que de fet i estadística en mà, continuava tenint uns registres d’autèntic número 1, indiscutible! I de fet un Messi gràcies a qui els Piqué, Busquets, Alba i companyia, van aconseguir signar uns contractes immorals i inabastables que a banda d’hipotecar al Club per dècades i més dècades, no es mereixien de cap de les maneres!
Molt sovint encara em pregunto que hagués passat si quan era el moment en Pep hagués tingut tot el suport de la junta directiva per reconstruir la plantilla i fer evolucionar el joc del Barça al que va portar al sostre del futbol mundial! Com també encara em continuo preguntant que hagués passat si quan Johan tenia “fitxats” al francès Zidane i al portuguès Rui Costa per començar a reconstruir el Dream Team hagués tingut el suport de la junta directiva i els diners haguessin estat al Camp i no a “la caixa” com deien o com molt probablement era a les butxaques d’alguns.
En ambdós casos el que és indiscutible és que coneixent els personatges molts més Oriols Romeu en etapes juniors haguessin tingut l’oportunitat de defensar els seus colors de tota la vida amb l’estima i la dignitat que es mereix el Futbol Club Barcelona.
PS1. El diumenge hi ha eleccions al Congreso de los Diputados i al Senado. A les seves cambres! Sembla ser que als partits dits encara independentistes (veurem si s’acaben de clarificar i posicionar a partir del 24J) els hi preocupa força el fenomen incontrolable de l’abstenció. Una opció sempre present que els mateixos partits catalans s’han encarregat d’abonar i d’incentivar entre els i les que vàrem defensar el Vot l’1-O bàsicament perquè han incomplert totes les seves promeses en l’eix nacional.
PS2. L’1-O es va acabant materialitzant, a banda de la iniciativa i del suport logístic dels governants i dels diputats (qui van fer i votar les lleis de desconnexió i de referèndum), dels seus equips directius i operatius, i de milers i de milers de voluntaris i voluntàries anònims, per la força de la gent que va sortir massivament al carrer a defensar les urnes. Igualment va passar el 3-O i a totes les reivindicacions i protestes post-sentència il·legal.
PS3. Tots i totes sabem i coneixem que la única manera de tombar l’estat serà la força de la gent (els partits sempre van a remolc de la gent), la força de de la unitat en el format que es vulgui, però una unitat com a mínim estratègica incontestable i sense ni una fissura. Una unitat que identifiqui sense complexes els enemics de la nació catalana i dels països catalans. Uns enemics amb qui no es pot negociar ni pactar res a cap nivell, ni als pobles, ni als consells comarcals, ni a les seves diputacions, …, fins quan sigui el moment amb mediació internacional innegociable de pactar actius i passius per fer efectiva la DUI.
PS4. A partir del 24J que vinguin! Uns i els altres, davant Catalunya i els Països Catalans i d’esquerra a dreta, a dreta extrema, a extrema dreta (ergo franquisme) tots són exactament iguals. Ens trobaran dempeus!
PS5. NO a cap Guerra al Món!
