Faig un cop d’ull als titulars d’avui. Litúrgia del meu esmorzar: vi, pa de vidre ben torrat, tomàquet, oli verge i pernil.
I la premsa. Potser un ou ferrat.
La cadència decaiguda d’un article descriu com el mite de les urnes es desmaia al Congrés i en l’embull semàntic d’un futur histèric. Això llegeixo. També es comenta que els periodistes estan d’oferta, per rebaixes d’hivern. Molta gent s’estima més les mentides senzilles. No és res nou. Però ara les mentides poden desfigurar l’opinió pública i la realitat durant uns segons, fins i tot hores o setmanes. Perquè avui tot és efímer i superficial.
Perquè la veritat no importa, suggereix un altre columnista.
Uns quants terroristes proven de fer esclatar la rutina indeleble d’una ciutat europea. I alguns joves entremaliats, de classe mitjana, juguen a la revolució dos dies a la setmana. La gent està crispada. Tothom irritat. Ningú no reconeix l’altre. És complicat intuir aquest instant en què ja no hi ha marxa enrere. Una olor violenta s’exhala entre les nacions del mai més. Segueixo llegint. (Ara, tot fent un glop de cafè.) Una altra crisi assola les famílies més dèbils. Res de conflictes socials, que ara els rics ens fascinen.
La tecnologia substitueix l’home. Les grans empreses, els polítics. Serà aviat. Això llegeixo.
Sorgeix del caos un president de la factoria Marvel que pretén convertir els diners en déu. És descarat, ignorant i groller. No sap que ja ho era. És l’iconoclasta que dibuixa la política descarnada d’un imperi en decadència. Els neomilionaris tecnòcrates el protegeixen. Pretenen dibuixar un nou món de dictadors. Un hispà canta a l’amor com a l’antídot més poderós que l’odi. Mentrestant, els tertulians de la tele del bar exposen milions de teories que m’irriten.
Em commou l’anunci de la cervesa Alhambra. Em desperta l’amor sec que tinc per Andalusia. Potent com la seva terra i les seves oliveres, trencat com els seus planys.
En geopolítica conten alguna teoria diferent. Per entretenir el lector. I segueixen algunes guerres disperses al lluny. Genocidis a la carta. I segueix la fam. I segueixen els mateixos nens morts a les ribes del mateix mar. En qualsevol enderroc. I jo em sento culpable. Són imatges míseres i distingides, que indignen les consciències fins a les onze de la nit grollera. I de la qual es parla fins i tot als bars.
El canvi climàtic és inexorable des de fa dècades, però hi insisteixen. Com inapel·lables són les directrius de la incipient religió basada en algorismes. Que requereix, sèptica, imposar-se a les persones i a la Terra. Sembla que la gent està extasiada per la resplendor d’uns mòbils innocents. És una altra realitat, sembla que insinuïn els periodistes, que adverteixen de l’obscuritat de la intel·ligència artificial. Les mateixes perversions de sempre disfressades d’una novetat que ens hipnotitza.
Sempre és el mateix: rics que laceren els pobres. I que sempre acaba igual: pobres contra pobres. Els rics són perversos però atractius. Els pobres, no. El clima sofreix i muda i alimenta la seva venjança sense emocionar-se gens ni mica. L’amor sinistre de boc crema vives una dona i les dues filles, destaquen quatre columnes descoratjades.
El capitalisme segueix engolint els seus fills. I la societat, cada vegada més, ignora l’home. Diuen que ningú no en té la culpa, que l’assumim tots. Un enemic invisible i mínim. Nosaltres. Innocents no ho som. Entenc. Obsessionats per créixer. I per convertir-nos en gegants de no res.
Sospiro un gol impossible de Déu. És argentí. Una llàgrima blava i subtil i un estremiment rosat.
Avui s’esperen pluges i també una mica de fred a l’ànima. Recorda’t d’agafar el paraigua, em recomanen. I algun abrigall per a l’esperit. Paradoxa breu, per descomptat.
