Amb els seus 160 quilos i una bona preparació, Joan Ferrer Casanova (Deltebre, 1988) és capaç d’arrossegar un camió de 20 tones al llarg de 2 metres o aixecar un tronc de pi de 120 kg per damunt el cap, i s’ha consolidat entre els més destacats strongman de l’Estat espanyol.
- Entrena a l’Strongman Tarrako amb Carlos Demattey i a l’Evolutyon Gym, i practica un esport que combina la força, potència, resistència i velocitat. La passada temporada va ser segon ‘Home més fort’ al Campionat de força d’Espanya, tercer a la Lliga Nacional de força, i al concurs de l’Home més fort de les Terres de l’Ebre i quart al Gran Prix Internacional d’Aranjuez.
Com vas començar a practicar este esport de l’strongman?
Tots coneixem la competició de l’home més fort del món, el veia i volia intentar-ho. Un dia vaig apuntar-me al gimnàs Strongman Tarrako amb l’objectiu de baixar pes i estar més en forma, però al descobrir que allí hi havia material de strongman i veure als companys com giraven pneumàtics de 400 kg i aixecaven pedres de més de 120 kg, vaig decidir intentar-ho. Recordo que li vaig dir a l‘entrenador tres setmanes després, Carlos… això de baixar de pes ja no ho veig, vull ser strongman… i així vaig començar
Què et motiva i t’aporta este esport?
Sobretot fer coses que poca gent pot fer. Cada entrenament la meua força creix i, com que treballo per a superar-me, sempre intento moure una mica més de pes, i una mica més ràpid.
Dediques molt de temps a entrenar?
Depenent de la proximitat d’un campionat els entrenaments van canviant i treballo diferents aspectes. Durant tot l’any, 4 dies a la setmana força i exercicis orientats a strongman, unes dos hores diàries al gimnàs del poble, i un dia oriento els entrenaments a les proves pures de strongman, sobre unes quatre hores. Quan tinc un campionat a la vista i ja sé les proves que hauré de fer, augmento els dies i les hores fins a arribar a entrenar tots els dies, dos setmanes abans de competir.
També has de cuidar molt l’alimentació.
És quasi tan important com l’entrenament. Ja puc entrenar 4 hores cada dia que si després no menjo prou, no servirà per a res. Porto una dieta d’unes 4.500 kcal diàries per a mantenir un pes estable i aguantar els entrenaments, i a mesura que la competició s’apropa puc arribar a les 6.500 kcal o 7.000 kcal un mes abans de competir, i el dia anterior no les puc ni comptar, ha, ha, ha. Però sempre intento menjar tan net com siga possible i equilibrant hidrats, proteïnes i greixos bons, no em serveix berenar un bollicao amb coca-cola i a sopar pizza; menjo un entrepà amb tres llaunes de tonyina i sopo un plat de verdura, un alvocat, dos patates al forn i 300 g de peix. Portar una dieta tan elevada fa que inevitablement acumules greix, es per això que la majoria de strongmans tenim panxeta.
En este tipus d’esport es parla molt sovint de dopatge, està justificat?
Normalment en strongman no hi ha controls, tot depèn de la consciència de cada atleta. Sempre que es parla d’esports de força o culturisme s’associa amb dopatge molt més que en altres esports, i generalment traient mèrit als atletes pels seus triomfs o gestes. Això és degut al fet que la força i aspecte físic és molt fàcil de comparar amb un mateix, en canvi és més complicat fer-ho amb la velocitat d’un nedador, la resistència d’un ciclista, la capacitat física d’un futbolista, jugador de bàsquet o l’explosivitat d’un tenista, i hi ha gent que quan veu una persona amb volum muscular gran o estirant un camió, pensa en dopatge i no ho fan en altres esports, convençuts que són màquines. No vull dir que tots els esportistes facin ús de substàncies dopants però un atleta de força també pot ser un màquina sense usar-les.
Deus coincidir en moltes competicions amb els rivals, quina relació manteniu?
Sí, més o menys ens coneixem tots. La relació és bona, quan ens trobem el dia abans de competir a l’hotel sempre solem menjar junts i fer pinya, i quan acabem la competició també anem a menjar junts. Però com més evident es fa aquest llaç és en competició. Tenim present tots que ens estem jugant la vida, ja siga sota una roda de 500 kg, aixecant un tronc de pi de 140 o fent bolcar un cotxe, i això fa que ens tinguem un respecte i estima especial.
I la teua família què en pensa?
Al principi no deien res, però ara veuen que la cosa va de debò i els sembla bé, en especial al meu sogre, que és incondicional i m’acompanya a les competicions sempre que pot. La meua mare diu que estic boig i que em partiré l’esquena, però és lògic que patixque, i en el fons també em fa costat i m’ajuda, encara que a la que més afecta és a la meua esposa, que està al peu del canó tots els dies i al principi tampoc ho veia clar, però ara és un dels pilars fonamentals, ja que sense el seu suport seria tot molt difícil.
Tens altres aficions?
Jo vinc del món del bàsquet i encara m’agrada jugar, tot i que ho faig menys del que m’agradaria. També tinc com a afició sortir a observar aus pel Delta o per on siga.
Quins són els teus objectius?
Enguany intentar millorar la puntuació a la Lliga nacional de força, que ja estic classificat amb el tercer lloc, el campionat d’Espanya i un parell de fires del sector com l’Arnold Classic Europe o Mr Olimpya, però el principal repte de futur és gestionar entrenaments, alimentació i descans per arribar a competir amb bon estat de forma sense lesions.
