Després de trenta vuit dies ingressat a l’hospital Gemelli de Roma a causa d’una bronquitis que va mutar en pneumònia, les darreres setmanes han estat un comiat per episodis fins que el matí de dilluns la salut del Papa Francesc ha dit prou, la vida de Jorge Mario Bergoglio s’apagava definitivament el matí del dilluns de Pasqua. S’acaba un Papat que ha durat dotze anys, que va venir a substituir l’ortodòxia i el conservadorisme dels Papes europeus, i que ha donat mostres d’un aperturisme insospitat i mai vist intramurs d’un Vaticà sempre immobilista i conservador en extrem- per no dir reaccionari-. Com sol passar en aquests casos, el balanç de l’obra de Bergoglio comportarà llums i ombres, figura polièdrica i amb un passat a l’església argentina que sovint aixeca sospites sobre el presumpte col·laboracionisme amb la dictadura militar. No cal ni dir que serà difícil fer variar els apriorismes i les opinions sobre el personatge després de mort, però serà difícil negar que aquest ha estat un pontífex interessant seguit per agnòstics i ateus des del primer dia. Escollit Papa després de cinc intents va venir a substituir l’alemany Ratzinger des de l’Amèrica austral -“desde el fin del mundo”- , aquest que havia estat Prefecte de la Inquisició renuncià al càrrec el febrer de 2013. Des de que tinc la capacitat de recordar he vist a cinc Papes, tots europeus excepte Bergoglio, tots extremadament conservadors excepte Francesc i Joan Pau I, Albino Luciani, no valorable per la brevetat del seu pontificat.
La relació del Papa Francesc durant l’època que exercia de Superior provincial dels Jesuïtes a Buenos Aires i la dictadura militar (1976-1983) sempre ha estat un episodi boirós. La presidenta Cristina Fernández va donar indicacions per a investigar-lo i inculpar-lo sent Arquebisbe de Buenos Aires, se l’acusava de la complicitat en el segrest dels sacerdots Yorio i Jalics per part dels militars, militars als que no feia gràcia veure als capellans tan integrats als barris més pobres de la capital -”villas miseria”- i, la seva presumpta bona relació amb els Montoneros. Jorge Bergoglio va declarar davant el tribunal que jutjava la causa de l’ESMA i va reconèixer haver intercedit per l’alliberament dels sacerdots davant Videla i Massera. L’església catòlica va realitzar un estudi exhaustiu -o així es va dir- a partir dels arxius que es trobaven a l’episcopat de Buenos Aires i el Vaticà. Les conclusions es van publicar sota el títol “ La verdad os hará libres”, el relator Carlos Maria Galli fou taxatiu valorant la figura de Bergoglio: havia ajudat a salvar almenys a 30 persones durant el període del terror de la Junta Militar, i a la vegada amb posterioritat, la seva oposició al kichnerisme l’havia posat en una situació delicada davant l’opinió pública. El premi Nobel de la Pau, Pérez Esquivel , va afirmar i reconèixer la tasca de “diplomàcia silenciosa” en favor de “los desaparecidos, los pobres, por la situación de los DDHH, pero los militares después tenían sus políticas”. I acabava reblant Pérez Esquivel, “hubo obispos cómplices con la dictadura, pero no Bergoglio” (21/03/2013).
En el seu viatge a Brasil el 2013 Bergoglio assegurava davant dels periodistes que el van acompanyar que “no era nadie para juzgar a las parejas homosexuales”. Passats deu anys el Vaticà aprovava la benedicció de les parelles homosexuals, els matrimonis civils i les parelles de fet, s’obria una finestra d’oportunitat per a col·lectius catòlics que fins al moment s’havien vist exclosos per la seva pròpia església. Però tampoc sobre l’homosexualitat l’opinió de Bergoglio seria sempre políticament correcta, els últims comentaris sobre l’homosexualitat amb la cúria vaticana no ajuden a esbandir els núvols que planen sobre el geni i la figura de Jorge Bergoglio. La filtració d’unes declaracions a porta tancada davant la Conferència Episcopal Italiana sobre la conveniència de no admetre homosexuals als seminaris, deixava tints homòfobs a unes paraules que semblaven tretes de context. L’oficina de premsa vaticana va emetre un comunicat en el que Francesc demanava disculpes, quan ja la filtració havia fet mal, quan la conversa privada ja havia esdevingut material per a la crítica a l’àgora pública.
Altres aspectes del seu pontificat ofereixen menys dubtes i dibuixen un perfil progressista en la figura de Francesc I. Entre aquestes, la defensa per unes polítiques migratòries respectuoses amb els DDHH, que preservessin la dignitat i la vida de les persones. El seu malestar davant una Mediterrània que preocupa per la seva contaminació i que deixa indiferents a governants i ciutadans quan el vòmit del mar cap a les platges arrossega cossos sense vida que un dia van decidir escapar del seu infern per a trobar la mort. O sense anar més lluny, la seva oposició a les polítiques migratòries de l’administració Trump davant l’amenaça de deportacions massives, mostrant el desacord a unes polítiques que acabava qualificant com “els murs de la ignomínia”, d’això no en fa ni un mes. Aquest mateix diumenge, un dia abans de morir, el Papa Francesc rebia al vice-president nordamericà Vance i li feia saber el seu desacord sobre les polítiques migratòries del govern Trump. Després en el missatge pascual, llegit pel mestre de cerimònies litúrgiques, monsenyor Diego Ravelli, va lamentar el “menyspreu cap als més dèbils, els marginats i els migrants”.
De les quatre encícliques publicades durant el pontificat de Francesc, dos en destaquen per la seva temàtica i la militància ideològica que desprenen els textos. El maig de 2015 es publicava Laudatio si’, un text profund sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible. El Papa Francesc deixa molt clara la seva opinió -i la que per extensió hauria de ser de l’església tota- sobre el progrés i l’impacte que aquest acaba tenint sobre el planeta i els recursos naturals. Parla de l’aigua com a recurs natural i la manca d’escrúpols quan es privatitza, es monetitza i se’n priva l’accés als més vulnerables. A la vegada, i per a mi el fragment amb un valor afegit indubtable el trobem en el moment que es reflexiona sobre la subordinació de la propietat privada al destí universal dels bens, al reconeixement d’una tradició cristiana que no reconeix com a intocable el dret a la propietat privada, posant l’èmfasi sobre la funció social de qualsevol forma de propietat privada. La majoria dels grans tenidors i els especuladors de l’habitatge haurien de rellegir de tant en tant aquest paràgraf de l’encíclica.
L’altra encíclica important és gestada en plena pandèmia, es publica el mes d’octubre de 2020 amb el títol de Fratelli tutti; un text molt crític amb els problemes socials i econòmics contemporanis, una crida al lema revolucionari francès de llibertat, igualtat i fraternitat. El Papa Bergoglio malda contra el racisme, la immigració i l’estigma social, sobre la dignitat de la dona, la pena de mort o la guerra. Segurament, l’encíclica més progressista de la història, aquella que s’atreveix a posar al centre de la diana als populismes i el liberalisme que deterioren i degraden la nostra societat.
Mai he compartit els posicionaments de Bergoglio sobre l’avortament o l’anticoncepció, me semblen encara llunyans al sentir de la societat actual, un els pot considerar reaccionaris i incoherents en parlar de la dignitat i la llibertat de la dona, llibertat i dignitat de les que el Papa en va fer bandera. No obstant això, fou Francesc el Papa que nomena per primer cop a dones per a llocs importants del govern vaticà i de la cúria. L’últim exemple el de la monja Raffaela Pretini nomenada Secretaria General de la Governació vaticana. L’avenç del rol de la dona de la mà de Francesc pot considerar-se encara tímid però, representa un punt d’inflexió per a l’església que difícilment es podrà revertir.
Jorge Mario Bergoglio va ser escollit Papa quan Ratzinger va renunciar per edat, per salut i per incapacitat manifesta en poder depurar una església contaminada per episodis de pedofília, pederàstia i abusos, tots ells encoberts i silenciats fins a l’arribada de l’argentí. La lluita i l’enfrontament del Papa Francesc davant d’aquests comportaments l’ha convertit en un pontífex humà, comprensible per als no creients. Com queda de lluny el favoritisme de Joan Pau II per Marcial Maciel i els Legionaris de Crist- amb una història d’abusos sempre encoberta per Wojtyla, canonitzat poc després de la seva mort-. Com fer la comparativa amb el perdó que Bergoglio demana en el seu viatge a Bèlgica el setembre de l’any passat; “és a l’església el lloc on s’han produït aquests crims i és l’església qui se n’ha de donar vergonya i demanar perdó, resoldre aquesta situació amb humilitat cristiana, i fer tot el possible per a que no torni a succeir”. No sé jo si estava a temps de resoldre el trauma generat a generacions i generacions de catòlics, sí que marcava una línia a seguir que no permetia posicions tolerants com fins llavors, ara en queda la reparació de les víctimes.
Com a bon argentí Bergoglio considerà el futbol com el joc per excel·lència, l’afirmació del nosaltres col·lectiu enfront l’individualisme neoliberal. Soci de San Lorenzo de Almagro, corb de cap a peus i rival de “bosteros y gallinas” (Boca i River). Rebuda en audiència la plantilla del Cèltic de Glasgow a finals de 2023, Jorge Bergoglio demanava als futbolistes que fessin apologia de tot allò que fa del futbol un esport bo i noble. Llegeixo en una entrevista a un diari com preguntat pel millor jugador de la història respon Pelé. També el Papa pecava al defenestrar a Maradona i Messi, un argentí que es passa a les files de l’enemic no es pot considerar un argentí exemplar. Jo soc més de Redondo i Valdano, és el peatge de tenir ànima blanca.
Com sempre, la mort és aquesta figura inoportuna que ve de visita sense que ningú vulgui rebre-la. En el cas del Papa Francesc molt inoportuna diria, encara que la vida li va permetre, ni que fora contra rellotge, poder fullejar El loco de Dios en el fin del mundo. Javier Cercas acompanyà a Jorge Mario Bergoglio en el seu viatge a Mongòlia l’estiu del 23, l’escriptor s’embarcà amb el sèquit papal i una missió personal que manté la tensió durant les quasi cinc-centes planes del volum: Cercas vol saber quina és la resposta del Papa Francesc quan li pregunti sobre la resurrecció de la carn i la vida eterna – un encàrrec de la mare de l’escriptor al Sant pare-. Aquest últim treball de Cercas, aquesta novel·la sense ficció com ell la defineix, és un document polític i teològic sobre la figura de Bergoglio brillant, espectacular, intens, documentat. No puc fer spoiler- Javier Cercas ha demanat de no fer-ho en totes les seves aparicions públiques després de la publicació el primer d’abril-, cal llegir El loco de Dios… i arribar al final. Aquest diumenge passat Jordi Amat publicava una columna a El País que titulava Cercas, el Papa y la Misericordia en la que deia: “Con el giro de guion final e inesperado se me habían humedecido los ojos (y decir humedecer es decir poco) y, como en un rapto místico (para decirlo con erótica cristiana), por unos segundos sentí una extraña sensación, tal vez la que los clásicos denominaron catarsis “. Totalment d’acord.
En una de les seves visites al Hormiguero del filocomunista Pablo Motos -les llicències literàries no són opinables-, Joaquín Sabina va deixar anar aquesta perla sobre Bergoglio: “Me preocupa el Papa actual porque a diferencia de los anteriores cree en Dios”. La imperfecció i la humanitat de Jorge Bergoglio a mi també m’han fet pensar en les llums i les ombres d’un Papa que sempre va estar més prop dels homes i les dones que de la infal·libilitat i la divinitat. Descansa en pau Jorge.
