Han passat 42 anys i la vida s’ha tornat més confortable per a la majoria de ciutadans, la societat es construeix més complexa dia a dia, l’economia ens segueix classificant en dos classes irreconciliables -l’elit i la resta-, la política ha forjat una democràcia plena que ni tan sols podríem somniar fa quatre dècades; en general, el món ha evolucionat al ritme dels temps que es vivien i viuen sense més escarafalls dels estrictament necessaris.
Davant les múltiples amenaces a les que es troba sotmesa qualsevol democràcia, aquella que avui descartem d’entrada sense discussions, és la involució del cop militar. Després de quaranta dos anys un exèrcit democràtic, modern, plenament europeu, fa inviable un retorn al passat.
L’últim d’aquests episodis ens retrotreu al febrer de 1981, al buit de poder provocat després de la dimissió d’Adolfo Suárez. El soroll de sables a les casernes i, els trets al clatell del terrorisme identitari posaven a prova la convivència cada dia. Tant era així, que els nostàlgics de l’antic règim no varen dubtar en aprofitar el context de crisi i el poder que encara conservaven, per intentar-ho una altra vegada, la última.
A partir d’aquell moment tot és conegut, anys i mig després eleccions generals, triomf del PSOE i, per a molts, la fi del període de transició i l’entrada a la contemporaneïtat dels temps. Narcís Serra va depurar la cúpula de l’exèrcit franquista, Morán va signar el tractat d’adhesió a la UE, Ernest Lluch va construir el Sistema Públic de Salut, Maravall va apuntalar l’educació pública que després milloraria Suárez Pertierra… En definitiva, la societat i la democràcia espanyola varen transitar durant vint-i-cinc anys cap a quotes de progrés i benestar homologables a les dels estats europeus als que ens emmirallàvem durant el franquisme.
Posar en dubte, menysprear, desdibuixar des de posicions revisionistes profundament reaccionàries, l’esforç per la pau, la convivència i la llibertat d’aquella generació protagonista és injust i profundament desagraït. Per als que com jo, l’any 81 del segle passat entràvem a l’adolescència, deixar enrere el “¡se sienten coño!” i passar a l’Espanya del “por consiguiente…”, va suposar la garantia de viure en democràcia i llibertat, sense oblidar que se’ns va procurar un ascensor social que per origen i classe no ens tocava.
PS. Me preocupa veure com hi ha protagonistes d’aquella transició, llavors referents polítics i ètics, que a dia d’avui, envelleixen sense dignitat.
