He de sortir de casa. Així m’ho han aconsellat -i advertit, en certa manera- els metges. Després d’un ingrés llarg és tan necessari fer repòs com moure’s i sortir per recuperar el ritme de vida habitual. Encara queden gairebé dues hores per sortir, però com em costa aquests primers dies preparar-me… i decideixo que no és prompte. De fet, depèn com ho miris, ja faig tard.
Comença el ritual.
Entro a la dutxa i em barallo amb els quatre pèls que encara no m’han acabat de caure per la quimioteràpia dels últims mesos. Em piquen i se’m queden enganxats a tot arreu: a la roba, al coixí, a la tovallola… Els veig regalimar amb l’aigua que em cau pel cos, naveguen per la dutxa i acaben desapareixent pel desaigüe. “Adeu, cabell! Fins d’aquí a uns mesos”, s’acomiada la meua veu interior.
Quan ja estic dutxada he d’escollir quina roba posar-me. Sempre m’ha agradat cuidar el meu aspecte físic. Tinc molta roba i no m’hauria de costar tant decidir-me, però aquí estic, dempeus davant de l’armari com si estigués buit. He de fer veure que la roba estampada no hi és, perquè després també hauré d’escollir un mocador per al cap i no m’agrada com em queden els llisos. Sento que m’apaguen. En tinc diferents i força bonics, sempre m’ho diuen: “Que xulo, el mocador!”. Per dintre faig el paral·lelisme i m’imagino que és com si em diguessin: “Què t’has fet avui als cabells? Estàs molt guapa”. Tampoc deu ser tan diferent.
Probablement ja hagi fet la part més important del ritual. Dutxada i vestida! Quin mèrit, només han passat quaranta-cinc minuts. Però encara vull maquillar-me. Estic a la vora del llit i ja no tinc forces per aixecar-me, però ja m’havia deixat enllestit el necesser per fer-ho aquí asseguda. Tinc el pols dèbil i tremolós, però me n’acabo sortint amb èxit.
Només falten les sabates i el mocador. Amb el mocador puc sola, però he esgotat la meua energia i la realitat és que no puc lligar-me les sabates sola. No negaré que en aquest punt sovint em cau una llàgrima. No tinc alternativa; crido ma mare i li demano que m’ajudi. Ha arribat el moment de sortir de casa, al final he anat bé de temps i estic prou satisfeta -crec- amb el resultat. Em vaig a mirar a l’espill, però no, no ho estic. Ha acabat el ritual, però no m’agrado.
Els processos de recuperació sempre passen per diferents fases. Algunes queden més visibles de cara a la resta, tot i que n’hi ha d’altres que darrere d’un somriure i una imatge aparentment cuidada passen desapercebudes. Malauradament, aquesta situació no només la viuen persones que es troben en el procés d’una malaltia que et canvia l’aspecte físic, sinó moltes més que malgrat intentar fer tot el possible per sentir-se a gust amb ells mateixos, no ho aconsegueixen. El desig final que tots tenim és arribar a tornar-nos a mirar a l’espill i reconèixer-nos.
