HomeSocietatEl Setmanari l’Ebre conversa amb Federico Mayor Zaragoza a Madrid

El Setmanari l’Ebre conversa amb Federico Mayor Zaragoza a Madrid

Federico Mayor Zaragoza no perd mai l’ocasió d’aixecar la veu contra la passivitat d’unes elits i d’una comunitat internacional impotents (o impassibles) davant de tantes guerres i desastres climàtics. “Una plutocràcia de gent amb molts diners que només volen fer negocis”, com ell definix el sistema de govern mundial que tan bé coneix des que a finals del segle passat va ocupar el càrrec de secretari general de la UNESCO i líders de tot el món van començar a desfilar pel seu despatx.

Ara, des del despatx del seu domicili a Majadahonda (Madrid) els records dels seus anys de servei públic omplin l’habitació i els grans personatges amb qui es va envoltar el vigilen des de les prestatgeries: François Mitterrand, Nelson Mandela, Mikhaïl Gorbatxov, Adolfo Suárez, Severo Ochoa… i un llarg etcètera.

A Mandela li tenia una especial estima. Sap què em va dir quan el vaig anar a veure? Havia estat a la presó 26 anys… ‘Federico, oblidar és impossible, però perdonar és necessari i és la millor solució’”.

Amb noranta anys acabats de fer, Mayor Zaragoza manté la seua agenda ben plena. La seua veu és respectada dins i fora de les nostres fronteres i és escoltada en conferències i entrevistes. L’última l’ha concedit al setmanari l’ebre amb motiu de la celebració dels 30 anys de la Fundació Privada Martí & Duran.

Este dijous va enviar un missatge enregistrat en el primer acte de l’aniversari, durant el qual es va presentar el llibre Terres de l’Ebre. Reserva de la Biosfera. El gran atles de les Terres de l’Ebre. “Estic encantat de col·laborar amb la terra de mons pares. Em sento molt tortosí. Tinc una gran devoció per la Verge de la Cinta”, confessa.

Els seus pares van marxar de Tortosa a Barcelona, on van treballar al món de la farmacèutica. “Eren gent molt modesta per les circumstàncies polítiques, però d’una gran qualitat humana”, els recorda. Dels seus pares ve estudiar Farmàcia per a acabar sent catedràtic de Bioquímica i rector de la Universitat de Granada a finals dels seixanta.

La vinculació amb la política segurament li ve del seu oncle iaio, el ministre d’Educació a la Segona República Marcel·lí Domingo. Federico estava destinat a ocupar el mateix càrrec. Primer, com a subsecretari d’Educació al tardofranquisme, malgrat l’etiqueta de “rojo” que li havien posat. Després, ja com ministre a l’últim govern de la UCD.

Només vaig posar una condició a Calvo-Sotelo, que nomenessen per primer cop a una dona ministra”. Va ser Soledad Becerril amb la cartera de Cultura. “Llavors fer això era una barbaritat, però ara ens reconeixem iguals en dignitat. Siguen homes o dones, d’una creença o d’una altra. La igualtat és la pedra angular per construir un món diferent”.

Abans del seu pas curt per la política espanyola havia estat secretari general adjunt de la UNESCO. Deu anys més tard, el 1987, ja va ser escollit secretari general d’esta agència de les Nacions Unides encarregada de promoure a tot el món l’educació i la ciència. En va marxar l’any 1999.

Durant el seu mandat al capdavant de la UNESCO, Israel i Palestina van signar la pau (Rabin i Arafat ho van acordar al seu despatx) i la Unió Soviètica (després Rússia) va buscar un acostament a Occident. Vint anys després, s’ha tornat al punt de partida. O pitjor. “Hem evitat un deure, que és el deure de la memòria”, lamenta Mayor Zaragoza, que l’any següent de marxar de la UNESCO va impulsar la Fundació Cultura de Pau, de la qual encara n’és president.

En 78 anys no s’ha pogut aplicar la primera frase de la Carta de les Nacions Unides, que diu: Natros, els pobles, hem d’estalviar als nostres fills els horrors de la guerra”. I no s’ha pogut aplicar, denuncia, pel veto que les cinc grans potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial apliquen al Consell de Seguretat de l’ONU.

Com pot ser que en lloc de tenir al poder del món a una comunitat científica, amb sensibilitat social, tenim asseguts representants del complex bèl·lic-industrial? Hem de dir que s’ha acabat, no volem més vetos a les Nacions Unides. Però tampoc a la Unió Europea, on la unanimitat dels països també s’ha convertit en un veto”.

Mayor Zaragoza no només culpa de les guerres a les grans potències per voler aparcar les seues diferències. També els assenyala per la seua inacció davant del repte immediat del canvi climàtic. “O ens preocupem per la terra i per l’aigua, per ser conscients de la natura, o deixarem als nostres fills i nets problemes que seran irreversibles”, avisa.

Hi ha d’haver un sistema de govern a escala mundial que no siga el G7, que siga un sistema multilateral democràtic. On la veritat, la ciència i la negociació prevalguen davant de la imposició”. En este moment cita una frase d’Albert Camus que li van ensenyar els seus professors de l’escola Virtèlia de Barcelona: “Els desprecio perquè poden tant, es van atrevir a tan poc”. “Que no ens ho diguen una altra vegada, perquè ara podem”, afegix.

Per això, insistix, cal “una ciutadania conscient”. “El que m’interessa a mi és cada home i cada dona, perquè cada ésser humà és capaç de crear, d’inventar, de transformar la realitat”.

Com a viver de “ciutadans conscients”, posa l’exemple de les Terres de l’Ebre i la seua Reserva de la Biosfera, “una de les activitats més rellevants de la UNESCO”. Segons Mayor Zaragoza, una Reserva de la Biosfera és un espai on l’escala humana sintonitza amb l’escala de la naturalesa. “Tenen totes les dimensions per fer una ciutadania conscient de la terra, de l’aigua, dels cultius, de la costa…”.

I aprofitant el viatge de tornada, es queda a casa: “La meua tia Emília deia: ‘fill meu, això no té remei’. No, hem de procurar que tot tinga remei per molt complicada que siga la situació. Hem d’inventar el futur, no podem dir que això no té remei”.

El dia de Sant Esteve el van ingressar tres dies a l’hospital per una bronquitis. Una estada que es convertix “en una font de reflexions immensa per a un nonagenari”, bromeja. “Però són reflexions que vull compartir, perquè igual que m’ajuden a mi poden ajudar als altres. I per a mi el punt màxim de reflexió són els meus besnets. En tinc cinc. No pot ser que a estos xiquets, meravellosos com tots els xiquets, els estéssem deixant este món”.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

Últimes notícies