No sóc gaire original si dic que el final de la presidència de Donald Trump és una de les poques bones notícies dels últims mesos. Segurament, un terratrémol com el que ha portat a la meitat dels nord-americans a donar suport a un showman estafador mereix una anàlisi més profunda. Però això és un altre tema.
El que cal celebrar és que la mentida, la conspiranoia i la crispació han sortit derrotades. Que la democràcia ha resistit i que Trump se’n va amb el cap baix, abandonat per molts dels poders mediàtics i econòmics que l’havien alçat seduïts pel seu magnetisme.
Però el final abrupte de la seua presidència, qüestionant els resultats electorals, cridant a la manipulació de l’escrutini i provocant l’assalt de la turba supremacista al Capitoli, fixen un inquietant precedent d’on poden arribar els líders populistes i autoritaris en països que mai imaginaríem que tal cosa podria passar.
El trumpisme sense Trump sembla que encara tindrà corda. Més enllà dels Estats Units, els Orbáns, Erdogans, Dutertes, però també els Salvinis o els Abascals del món no han marxat. Ni tampoc la fosca legió de creadors de mentides, Fake News i exabruptes que s’amaguen rere un perfil fals a les xarxes socials.
I quan uns (els líders populistes) i els altres (els activistes digitals del fang) s’ajunten, és fàcil generar un magma de crispació i confusió que desborda als mitjans tradicionals i als partits polítics clàssics, incapaços de donar resposta a les diferents crisis que se superposen.
Si no som vigilants amb la informació que consumim, si no qüestionem les afirmacions falses que acostumem a creure a ulls clucs quan provenen “dels nostres” o si normalitzem el to macarra en la vida pública (fins i tot als ajuntaments), no ens sorprenguem quan el pròxim temporal Trump se’ns enduga la
democràcia.
