HomeEntrevistes“La poca tolerància a la frustració ens fa ‘psiquiatritzar’ els malestars”

“La poca tolerància a la frustració ens fa ‘psiquiatritzar’ els malestars”

El malalt mental és el més invisible de tots? 

Segurament. Però cada vegada menys. Lluitem cada dia perquè guanye visibilitat a nivell social però també  dins del mateix món de la salut.

Diu que ens falta cultura sobre salut mental.

Anar al metge sempre és més fàcil quan es tracta de coses que es poden veure o tocar. Però quan parlem de salut mental, hem d’entendre que això va del cervell, l’òrgan més desconegut de tots.

Diem “estàs boig” per a fer mal.

Sense saber que estigmatitzem tot un col·lectiu.

Que personatges públics facen el pas de reconèixer que patixen depressió és un avenç?

Esta mena de “sortida de l’armari” acostuma a ajudar altres persones que patixen en silenci la depressió. Sovint s’hi identifiquen i s’atrevixen a acudir a la consulta. Quan Quim Monzó o Iniesta n’han parlat, hem notat un repunt de visites.

El colesterol és fàcil de mesurar. Però com sé si el meu nivell de tristesa és perillós?

Cal diferenciar una tristor relacionada amb el dia a dia, de tipus reactiu, amb aquella de caràcter funcional, que afecta les teues rutines habituals. Tenir idees de mort indica que cal consultar el metge.

El suïcidi continua sent la primera causa de mort entre jóvens. 

Entre el 80 i el 90% dels suïcides són persones a qui no s’ha diagnosticat a temps. És un tema que fa respecte i sobre el qual ens costa de parlar. Però hi és i l’hem d’abordar.

Els periodistes no en parlem per a evitar l’efecte crida. Això ho invisibilitza encara més?

Parlar-ne no induïx al suïcidi. És just el contrari. Informar-ne bé pot prevenir-lo. Els mitjans de comunicació poden tenir un paper molt important per a obrir un debat seriós sobre el tema.

El caràcter ens predisposa a la depressió?

Hi ha una part genètica que ens conduïx a tenir una personalitat més negativa, obsessiva i rígida, que pot desembocar en la depressió. Els factors socioambientals també condicionen.

Per què ens costa tant admetre que estem deprimits?

Si tens una malaltia mental, l’habitual és que no en sigues conscient. Per això és important comptar amb una xarxa  social i familiar de suport.

Sovint recorrem a l’ansiolític. Som líders a Europa en consum. 

Ha estat la solució fàcil durant anys. Afortunadament, ara és més complicat obtenir-ne sense recepta. Però el mercat negre a Internet no afluixa.

Diuen que com més avança la psiquiatria, més malalties mentals apareixen. 

Tenim poca tolerància a la frustració. Ho volem tot, ara i aquí. Estem psiquiatritzant malestars i  somatitzacions. Tenir un diagnòstic ens calma, però també ens estigmatitza i pot complicar la solució.

La Fundació Pere Mata és referent en salut mental al nostre país. Quines són les principals patologies que veuen?

Tenim dues grans àrees: infantil i adults. En els últims anys estem aprofundint en la malaltia mental greu, el que anomenem pacient complex. Les patologies principals són esquizofrènia, trastorn bipolar i depressió. També trastorn de personalitat greus. En infants, trastorns de l’espectre autista, del desenvolupament i per dèficit d’atenció o hiperactivitat.

Han canviat les patologies al llarg dels anys?

Són les mateixes, però hem avançat molt en el diagnòstic i la prevenció precoç. També cal dir que la dispersió geogràfica del pacient, a les Terres de l’Ebre, ha portat la Fundació Pere Mata a crear un programa d’atenció domiciliària (PAD).

Continuem confonent psicòlegs i psiquiatres.

És un tema històric. Tenim la imatge bàsica que el psicòleg parla i el psiquiatre recepta. Això ha canviat una mica i avui uns i altres estan molt ben formats, treballen en equip i presten una atenció molt integrada. Però el psiquiatre és l’únic que continua podent administrar medicació.

Les drogues continuen provocant estralls?

Encara són un cavall de batalla en els adolescents. Cada poc temps apareix una nova droga sintètica que ho complica tot. No acabem d’aturar el consum de cànnabis  i cocaïna. I d’un temps cap aquí ha repuntat l’heroïna.

La hiperconnectivitat ens fa més vulnerables?

Amb la pandèmia, els jóvens han vist els seus pares hores i més hores davant l’ordinador. És el normal, poden pensar. Tenim adolescents amb síndrome d’abstinència i quadres d’ansietat el dia que no tenen el mòbil o quan es queden sense wifi.

Avorrir-se està mal vist.

Doncs es tracta de treballar la frustració i fomentar l’avorriment.

Vostè està especialitzat en teràpies electroconvulsives. Pensava que això era cosa del passat.

M’he format i en soc formador. És una tècnica reconeguda mundialment, que s’empra en tots els hospitals. Ben utilitzada, és una eina eficaç en determinats quadres depressius i esquizofrènies. És invasiva, és cert, es fa amb anestèsia, però té uns resultats espectaculars. És pura ciència.

L’atenció psiquiàtrica està ben encaixada dins del sistema de salut públic?

A les Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i altres territoris encara hem d’avançar. Hi ha hospitals com Vall d’Hebron o el Clínic que tenen planta de psiquiatria. Aquí encara no tenim esta cultura d’integració. Si volem trencar estigmes, cal que anem per este camí. En canvi, a primària tenim un programa conjunt amb els CAPs que funciona molt bé.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 29 = 34

Últimes notícies