Potser molts, per desgràcia, ja sabem que els objectes són un vehicle per fer els dols quan ja no hi ha cos que valgui. Aquell tacte físic, aquella quotidianitat encarnada en matèria, que porta l’olor i la memòria dels que no hi són. Em passa a mi, et passa a tu, segurament. La memòria afectiva s’activa ràpidament davant l’objecte, i aquesta associació continua encara que el temps cronològic passi, segueix un temps que és afectiu, i per tant, molt diferent del temps del calendari o del rellotge.
Aquest cap de setmana s’ha acabat una de les aproximacions a la memòria històrica i afectiva de la guerra, Un altre fi. La resta, comissariada per Nora Ancarola i Amanda Cuesta al Born Centre de Cultura i Memòria. Cinc mesos en què s’ha abordat el trauma de la Guerra Civil des d’una perspectiva psicològica i simbòlica, potser no massa habitual, en contextos en què les lectures solen ser més aviat historiogràfiques. Una de les sessions a les quals vaig poder assistir, ‘Objectes (Des)apareguts, Excavacions, art i memòria històrica’, va tractar sobre la potència evocadora dels objectes desapareguts o apareguts a les fosses. Les cordes de Salvador Tortajada; la corbata de José Alba; una carta d’Antonio Pastor Pérez, els botons i llapis de Pedro Simón Llorente i Verónica Calle Alonso.
Aquests objectes van ser recuperats concretament de les fosses comunes del cementiri municipal de Paterna (València). Objectes que van desaparèixer juntament amb els seus propietaris i propietàries en un context d’extrema violència o que van ser amagats per les famílies de les víctimes a casa seva i que avui, 80 anys després, han tornat a aparèixer. Aquesta sessió va comptar també amb el testimoni de la psicoanalista Teresa Morandi, codirectora de la primera recerca trauma i transmissió entre generacions, efectes de la subjectivitat de la Guerra del 36, postguerra i transició. Ella va assegurar que el dol etimològicament deriva del llatí i es pot diferenciar en dolus – dolor, llàstima- i duellum -combat, fatiga, treball-. El dol és la manera com es processa aquest dolor, com s’efectua aquest separar-se anímicament d’allò que s’ha perdut. Morandi va assegurar que el dol perquè hi sigui ha de ser sempre públic. I està vehiculat pels rituals que cada societat s’ha plantejat per acomiadar els seus ésser estimats.
La postguerra i la mal anomenada transició van impedir viure el dol de les famílies. No es va poder plorar. Plorar anava contra la victòria i feia evident que s’era del bàndol contrari. I per aquesta por de ser identificat com a perdedor, es reprimia el plor i el dol. Els dols no resolts, com diu Morandi, no tenen un temps cronològic. Ningú pot dir que és massa tard per fer els dols. Els dols tenen un temps psíquic que mai prescriu, ni passa de moda. I els objectes són un bitllet per accedir ràpidament a les emocions enterrades. Tal com comença el poema ‘Final’, de Joan Brossa, ens sumem al desig: “Havies d’haver fet una altra fi”.
