TERRES DE L’EBRE // El 14-F no té marxa enrere. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar el primer dia de campanya electoral una resolució definitiva a través de la qual considera que no hi ha motius suficients per a ajornar les eleccions i ho argumenta perquè no hi veu motius nous de causa major en relació amb el moment en què, ja en estat d’alarma, es van convocar les eleccions amb la previsibilitat que al febrer hi hauria una tercera onada, i per a evitar que s’allargue la provisionalitat institucional, amb la vacant a la Presidència de la Generalitat, un vicepresident amb les funcions de president molt limitades -entre altres coses no tindria la potestat de suspendre uns comicis- i un Parlament sense constituir. El tribunal fins i tot dixa anar que la situació ha millorat pel que fa a ritme de contagis.
Arguments que cal escoltar i analitzar i que busquen protegir els drets polítics de la ciutadania. No ens volem ni imaginar que la intenció del tribunal puga ser una altra. Però, sense entrar en especulacions ni en la complexitat jurídica, un exercici tan senzill com el d’escoltar la gent, de signe polític i social divers, durant les primeres setmanes de gener, no feia pensar en absolut que ningú se sentís agredit en els seus drets a la participació política pel fet que s’ajornessen les eleccions. Ans al contrari, davant l’argument jurídic, hi havia un argument lògic instal·lat al carrer que ens sembla d’una naturalitat irrefutable: el dret a la salut i a la vida.
¿És prudent cridar tota la ciutadania electora -vulnerables i no vulnerables, positius i confinats- a compartir llocs de votació -per molt amplis que siguen gràcies a la pressuposada capacitat de reacció dels ajuntaments i per moltes mesures de seguretat que es prenguen- amb el sistema sanitari en greu risc de col·lapse i incerteses com les de les noves variants del virus a l’aguait? No semblava una obvietat, per molt que el tribunal ho pose en dubte perquè no està garantit al cent per cent, que amb un altíssim grau de probabilitat a finals de maig o al juny la situació serà molt millor que l’actual? No tenen cap pes, la lògica i la probabilitat, en la justícia? Només val el rigor de textos que ni tan sols han previst una situació tan excepcional com l’actual? No es poden suspendre les eleccions només perquè la llei orgànica del règim electoral general, que data en essència del 1985, no ho preveia? No és prou simptomàtic de l’opinió pública generalitzada que comentàvem que la majoria de partits polítics, de signe divers, estesen d’acord amb l’ajornament de les eleccions? O que un percentatge molt important d’electors haja presentat al·legacions per a driblar les meses que fan referència a la seua salut, per què és la conculcació d’este dret el que més els preocupa? Són preguntes que no ens respon la resolució del TSJC.
Arribats a este punt, però, com sempre hem fet, només podem fer una crida a la participació perquè el resultat del 14-F, en un moment d’altíssima transcendència, tinga la màxima legitimitat i el govern que se’n derive puga abordar la reconstrucció postpandèmica amb la màxima força, decisió i atreviment per a pal·liar els efectes socioeconòmics.
