Cap a l’estiu de 1993, fa ben bé trenta anys, va aparèixer per Vilanova i la Geltrú una senyora de poc més de quaranta, amb vida personal navegada, com se sol dir, i amb un bon feix de treballs literaris i artístics a la fràgil esquena, que responia al nom de Teresa Costa-Gramunt, barcelonina de 1951.
Venia amb la mà entrellaçada a la d’Oriol Pi de Cabanyes, el llegendari amic i escriptor vilanoví que me la presentà, potser a la Rambla, potser davant les arcades de la Masia pairal d’aquesta nissaga d’inventors, viatgers i pintors, entre els quals Alexandre de Cabanyes, que morí gairebé centenari el 1972 i que encara vaig tenir la sort d’esgarrapar-li unes paraules pocs mesos abans, davant l’imponent paisatge de vinyars, quan encara aquesta nostra ciutat i els camps no havien estat aclaparats pel ciment socialista del primer ajuntament democràtic.
D’aleshores ençà, Teresa -menuda de físic, però d’alta consistència metafísica- s’ha distingit pels seus treballs en el camp dels exlibris, aquestes delicades peces d’art imprès que, amb les tècniques més diverses, solen identificar la propietat, particular o familiar, d’un llibre.
I això és el que ens explica Teresa Costa en el volum de memòries i reflexions Elogi de l’exlibris, publicat a Voliana Edicions (www.voliana.cat), d’Argentona, a principi d’aquest any que s’acaba, gràcies al seu editor, Jordi Solé i Camardons, que ja li havia editat, fa un parell d’anys, un assaig, també memorialístic, amb el títol La meva llengua, la meva vida, on Teresa relata el que la seva generació -que també és la d’Oriol i la meva- va haver de fer per rescatar tot el que la dictadura de Franco ens havia furtat en tots els camps.
Però és que, llegint aquest volum i l’anterior, a més del molt que ha publicat en poesia i en assaig, és a dir, en pensament, un es fa càrrec de l’ascens professional i humà que aquesta dona ha portat a terme des que es graduà en disseny gràfic a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, exercint la publicitat en diverses empreses, fins que el 1976, ja atreta per l’art en les seves diverses manifestacions, descobreix en una biblioteca privada, talment una revelació, “aquella estampa enganxada a la part interior de la coberta d’un llibre”, aquelles “peces de paper amb una il·lustració impresa, una marca que uneix els llibres d’una biblioteca personal o comunitària”. I ja va saber que “un dia voldria dissenyar un exlibris”. A dia d’avui ja en porta més de quatre-cents, dedicats a tantes persones com ha conegut en els camps de l’art, de la bibliofília, del col·leccionisme, de la poesia, del feminisme, del catalanisme, en els quals tant ha intervingut, destacant, el 1989, la seva col·laboració en la fundació de l’Associació Catalana d’Exlibristes.
El llibre és ple de reproduccions dels seus exlibris, elogiats per distintes autoritats en la matèria, d’aquí i de fora, perquè Teresa s’ha fet un tip de viatjar per assistir a distints congressos europeus d’aquesta matèria. Alhora, en aquest i altres textos, i en les nombroses exposicions, conferències i tallers en els que ha intervingut, ha reivindicat els pioners històrics de l’exlibrisme, a primers del segle XX, com Alexandre de Riquer, Josep Triadó i Joaquim Renart, posteriorment el monjo de Montserrat, Oriol M. Diví i, a la segona meitat del segle XX, un artista molt estimat a Tortosa i les Terres de l’Ebre, com va ser Frederic Mauri, de qui l’escriptor d’aquestes terres, Manel Ollé, va reunir en diversos volums la seva trajectòria, que també queda reflectida en l’esplèndid llibre (unes ben bones 290 pàgines) que comentem, i que és, igualment, una història de l’art català en una dimensió que no ha estat prou incorporada en el cànon clàssic.
