Els perdedors

La llàstima dels dies feliços és que te n’adones que ho eren quan ja han passat. Això s’aprèn massa tard. Serien menys feliços d’adonar-nos al moment? Potser la vida és la suma d’este desajust de perspectives, d’esta desincronització. La nostàlgia del que no va ser i el pes a dins, a voltes insuportable, dels dies no viscuts. Els que tenim tendència a les fugides cap endavant ho sabem bé.

Ho sap Rick a Casablanca fugint de tot, d’ell mateix, que no pot ni escoltar una cançó. Ho nega Madame Bovary amb la seua permanent insatisfacció, que somia el que mai no arriba. Ho aprèn Gatsby, obsessionat en repetir el passat i organitzar les festes del segle sols per atraure Daisy, l’amor de la seua vida, casada amb un altre. Ho pateix Cesare Pavese, a l’abisme del suïcidi, recordant la dona de la veu ronca. Ho viu el protagonista de Midnight in Paris, que pensava que qualsevol temps passat és millor. Ho escriu Borges quan parla del paradís perdut. Ho descobreixen junts Jesse i Céline recorrent Viena i París abans que surti el sol.
Ho saps tu, que has tingut i has perdut.

No hi ha material creatiu més prolífic que les derrotes, les pèrdues i les absències. Potser l’art en ell mateix és una eterna forma de derrota. Perquè sovint naix de la necessitat, de la insatisfacció, del dolor. És clar que perdent també es guanyen altres coses. Estem fets de les oportunitats perdudes, dels trens que no hem pres, d’aquell amor impossible, d’aquella absència a estones més viva que la nostra pròpia presència. Al final, no som el que tenim. Som el que hem perdut.

Marina Pallas
Marina Pallas
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

2 + 5 =

Últimes notícies