El 18 de juliol de 1924 moria al cap i casal l’Àngel Guimerà. La malaurada casualitat faria que dotze anys després, a cop de sabre, el mateix dia també havien de perir moltes esperances: un règim democràtic era enderrocat, mentre que la dignitat ciutadana era humiliada durant quatre dècades de dictadura, i amb efectes de llarga distància posterior. El 7 d’agost també ens deixava Joan Salvat Papasseit, l’autor d’El poema de la rosa als llavis, el poeta de la classe obrera. El 4 de setembre, en canvi, veia la primera llum a Burjassot Vicent Andrés Estellés qui, amb el pas dels anys, seria batejat de manera laica com al poeta del poble. Havien passat dos anys i un dia quan, vora l’Ebre, al carrer de Censal Sacosta, naixia Manuel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre. De ben segur que amb la seua ironia habitual, no li passaria per alt que «l’un dia» té la seua importància, ja que és el veredicte que marca la fortuna dels convictes.
El nostre Manuel tenia en Guimerà en un altar. Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1845, any en què veia la primera llum El Ebro, el primer periòdic tortosí; resident al Vendrell; Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1874; candidat etern de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona al Premi Nobel de Literatura; glòria de les arts escèniques amb Terra Baixa, Maria Rosa i Mar-i-cel; autor de la sardana més famosa tant si es vol com si no es vol, “La Santa Espina”.
El nostre professor de sempre, amb la seua memòria prodigiosa, va fer-nos la remembrança a classe que a l’abril de 1982 varen tindre lloc les Jornades Culturals de Paüls, en les quals va haver-hi debats literaris en els quals va participar ell mateix, conjuntament amb l’Anton Monner, la Rosa Carles, en Jesús Massip i en Josep Bayerri; una activitat de ballet clàssic dirigida per l’Anna M. Bel; les actuacions de la Banda Municipal de Tortosa, de la Unió Filharmònica d’Amposta, i dels Estels Dansaires de Paüls; un concert de la Marina Rossell; i l’actuació del grup amateur local La Tartana que va posar en escena Terra Baixa, de l’Àngel Guimerà: un vendrellenc il·lustre, una glòria de les lletres catalanes.
Joan Salvat Papasseit ha estat un dels poetes més musicats pels membres dels Setze Jutges, els herois i les heroïnes de la Nova cançó: Rafael Subirachs, Guillermina Motta o Lluís Llach. Amb un iaio de raïl ebrenca, de Miravet, aquest poeta avantguardista va compondre els versos obrers més bells dels que es fan i es desfan. També El poema de la rosa als llavis, el poema eròtic més significatiu de la llengua catalana. El seu element ideològic va ser la defensa de l’educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació, ja fos nacional o de classe. En el centre de les seues crítiques van estar tant els repressors de la cultura com aquells que la ignoraven. Els seus escrits més viscerals contra l’espanyolisme es van basar en els atacs contra la cultura i l’exaltació de la incultura, del flamenquisme, que, al seu entendre, promovia la classe governant.
Estellés és el poeta valencià més important des d’Ausiàs March, paraules majors. En rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, va ser durament reprimit pel blaverisme, deixat a l’atur de la seua feina periodística com a premi. Musicat per Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Celdoni Fonoll, Vicent Torrent, Miquel Gil o Ovidi Montllor.
I Manuel Pérez Bonfill al mig de tota aquesta efervescència literària que tant va reivindicar durant la seua llarga trajectòria lletrada. Fa bo de remembrar durant aquest mes de juny en què commemorem el sisè aniversari del seu traspàs. Amb el seu nom la literatura queda enlairada!
