Em miro el cel d’aquest espai agropecuari i forestal sota el qual visc -confinat i potser confiscat- i em dic: On és la veritat? Qui la té? Qui la té, la diu? La veritat és una o potser vint-i-una? Qui està disposat a creure, com deia el poeta Espriu, que “la veritat és un mirall trencat amb mil trossos”?
I així podríem anar preguntant, però enmig d’aquesta Babel informativa -que ja s’ha qualificat d’“infodèmia”- cal donar algunes respostes, per més aproximades que siguin.
En els temps que anàvem en carro, el món era gran; en els temps que no hi havia electricitat, el temps no s’acabava mai; en els temps que s’escrivien pocs llibres, la gent solia ser més sàvia, i no és que els temps antics fossin millors, sinó que, en estar la humanitat més repartida, la trompada -la que fos- es podia veure a venir, amb perspectiva, com si diguéssim.
Ara, consumidors concentrats i estabornits, ho consumim tot de cop: les coses que ens han agradat i les malalties (provocades o per equivocació) derivades de la digestió difícil dels materials que ens han dit que havíem de consumir, entre els quals -i per paradoxal que sembli- el que ens havia de curar.
Entre les coses que esperem consumir per a curar-nos hi ha la miraculosa vacuna que diuen que, no patim, arribarà, havent deixat enrere milers de cadàvers sacrificats per partida doble: pel model econòmic que ha enverinat, tot sacrificant també la terra i el cel, el que mengem i respirem i per voler “curar-nos” amb un arsenal de medicina tecnològica que menysprea, oblida i ridiculitza les ensenyances i els remeis que estaven, i estan, dintre d’aquesta naturalesa exterior -que hem pervertit- i que estaven dintre les cultures agràries de tots els temps.
Però una de les coses que ja consumim -i amb grans quantitats tothora, per allò d’”estar informats”- és l’allau d’informacions que ens arriben, entre les quals hi ha de tot, excepte les d’aquells que, sabent el que ha passat (perquè directament o indirecta ho han fet possible), no ho diran mai.
Si tenim una idea aproximada dels qui dominen el món a l’ombra -gent tan invisible com el virus que han desenvolupat-, podem tenir també una idea, ara molt més real, del que pretenen, no d’ara, sinó de fa molts anys. I és que l’alta tecnologia farmacèutica, militar, agroindustrial i energètica -tant en l’esfera privada com en la de grans institucions estatals- ja fa temps que treballen per concentrar i acumular encara més els seus beneficis, per privatitzar en poques mans les riqueses mundials i desregular els sistemes financers i, per tant, per crear masses obreres sense recursos (que ja són “sobreres”) que cal eliminar, que ja no serveixen en l’evolució del capitalisme, ara lliurat a la robotització, la intel·ligència artificial o a les modificacions genètiques, tant en les plantes com en les persones.
Tota aquesta estratègia té un nom: Nou Ordre Mundial (començat els anys 50 amb el Club Bilderberg i els anys 70 amb la Comissió Trilateral, amb tot de gent com universitaris, científics i politòlegs al seu servei) i té uns cognoms que, desgraciadament, s’han fet cèlebres: de David Rockefeller a Henry Kissinger (que encara viu, coneguts, entre tantes coses, per haver contribuït a l’enderrocament del president xilè Allende), dels Rotschild a Bill Gates (tan “magnànim” ell amb la seva Fundació) o dels caps del Pentàgon i la CIA als presidents de l’FMI (Fons Monetari Internacional ) i del Banc Mundial, amb Reagan, els Bush i els altres, tots finançats per aquells que han convertit el món en aquest infern que coneixem.
Però aquest món arrogant -que continua en gran els camps alemanys de concentració- està caient i, com que ho sap, com bèstia malferida, tracta d’arrasar el que queda de les llibertats que no han pogut eliminar del tot.
