HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEm vaig trobar a Toni Cruanyes i li vaig dir “Te miro...

Em vaig trobar a Toni Cruanyes i li vaig dir “Te miro cada nit!”

Estàvem asseguts a un bar de Barcelona amb els amics quan un va exclamar “Toni Cruanyes!”. Em vaig girar i el vaig veure, anava caminant sol. “Natàlia, Toni Cruanyes, anem a demanar-li una foto”, em deia Josep. Jo em vaig posar nerviosa “Tu creus?”. Josep va saltar de la cadira “Va, ràpid!”. Vam començar a córrer tímidament i el vam cridar. Jo no parava de pensar en la vergonya que estava passant. Es va girar i ens va dir “Ei”, i nosaltres li vam fer “Ens podem fer una foto amb tu?”. Molt simpàtic ens va contestar “I tant!”. Ens vam fer la foto i, nerviosa, li dic “Estudio periodisme, te miro cada nit!” (de veritat, Natàlia?, pensava dins meu, “te miro cada nit”?, quin ridícul…). Josep em va seguir “jo també t’admiro molt!” (Quin altre, pareixíem dos xiquets petits veient per primera vegada els reis mags). I, per si no n’hi havia prou, vaig seguir “Som de les Terres de l’Ebre”, i ell em va contestar “Ah, sí? Aquest cap de setmana hi seré, per allí, que la meva parella és de la Sénia”. Jo, que ho havia sentit, no se’m va ocórrer res més que contestar-li “Sí! Ja ho sé!”. Ell reia i molt simpàtic es va acomiadar de nosaltres. Quan vam tornar a la taula, entre riures i avergonyits, Josep em va confessar: “He estat a punt de fer-li la broma ‘del poble del moble’!”.

Els dies següents, vaig estar pensant en aquesta anècdota. Vam fer bé de parar-lo enmig del carrer? És aquest el preu de la fama? Quins són els límits a l’hora d’envair la privacitat o no d’una persona pública?

Acostumem a idolatrar els personatges públics fins al punt de sentir que els coneixem i que formen part de la nostra vida. Els fem nostres, els seguim dia a dia a través de les pantalles i la realitat és que acaben formant part de nosaltres. Ells, en canvi, no ens coneixen de res (tot i això, de ben segur que estan satisfets de tenir les audiències que tenen i de tenir els seguidors que tenen). Sense anar tan lluny, sense haver de ser Messi, presentadors, escriptors o còmics es troben cada dia amb situacions com la que jo vaig tenir amb Toni Cruanyes. Ells en són conscients i saben que la popularitat té un preu a pagar.

Ara bé, arribats en aquest punt, i sabedors que més enllà de ser persones que tenen una projecció pública, no hem de perdre de vista que tenen una vida privada. I, com tots nosaltres, tenen dret a no tenir un bon dia o, simplement, a desconnectar de la seua faceta pública. Crec, per tant, que és necessari que sapiguem veure quan és un bon moment per demanar una foto o no a algun personatge públic que admirem. Tot i que és difícil de traçar una línia clara, probablement hi hagi situacions més adients que d’altres, però si jo hagués de definir els límits estarien marcats per l’empatia cap als altres.

D’acord amb aquest raonament, tot i que la reacció afable i interacció que va tenir amb nosaltres connota que Toni Cruanyes no es va sentir molest per la situació, ara dubto de si el moment en què ens hi vam adreçar era el més adequat.

Natàlia Pinyol Darder
Natàlia Pinyol Darder
Estudiant de periodisme
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 2 =

Últimes notícies