Emergència climàtica

Quan encara ens estem recuperant del desastre viscut a les Cases d’Alcanar i Sant Carles de la Ràpita, convé fer memòria d’on venim per tenir consciència del que ja tenim a sobre.

Ningú ja se’n recorda del temporal Glòria (3000 Ha de terra d’arròs inundades l’any 2020) , o de l’incendi de Rasquera (3000 Ha cremades l’any 2012), o de la gota freda de l’any 2000 (entre 280 i 300 lt per m2 als Ports i a Ulldecona, només el dia 23 d’octubre) i tants altres episodis que sinó tant sonats, si que vivint any enrere any en un o altre indret, no a l’altra part de mon, sinó a casa.

Les conseqüències directes les patim tothom: Els pagesos del delta i els de la garriga…salinitat, erosió, conreus destrossats, olivars i cítrics arrasats, camins i ponts desapareguts. Els pescadors i mariscadors…barques malmeses, batees arrencades, producte perdut. Els qui no viuen de la terra ni del mar també queden afectats; propietaris de cases, segones residencies, mobiliari i electrodomèstics, objectes i records personals desapareguts. En definitiva, l’afectació és general i no sempre es pot compensar en diners de les assegurances.

Com a societat tenim moltes amenaces, la majoria provocades per acció dels humans i d’altres per omissió. Per exemple, no fer tot el que s’ha de fer per aturar la crisi climàtica i no atacar les causes dels desastres naturals és una greu irresponsabilitat col·lectiva. Cal començar per escoltar als científics i si ells ho tenen clar (consens suficient), llavors com a societat hem de confiar amb el seu criteri i reclamar a les institucions un major protagonisme empoderant-los molt més en la presa de decisions. Ja hem vist algun episodi lamentable entre polítics i científics en la gestió de la pandèmia.

Sense anar més lluny, durant els últims 20 anys i a nivell local ja hem patit algunes de les conseqüències de la crisi climàtica. Segurament les grans decisions per evitar els desastres naturals han de venir d’instàncies supranacionals i d’una solució global. Ens hi juguem tant, que com a societat no podem únicament delegar aquesta responsabilitat cap amunt i cal actuar també individualment, a més a més de fer tota la pressió que sigui necessària per reclamar la prevalença de criteris científics front a criteris polítics, habitualment “curt terministes”.

Per reblar, i potser això resulta més complex, com a societat hem de vigilar que els nostres científics es deguin a la seva professió i no a dictats ideològics o partidistes, o a mers interessos econòmics. I aquest és el gran perill, i d’aquí sorgeixen les desconfiances. Tot i això, ja no ens queden gaires “bonus climàtics” per gastar, i com a societat cal prendre una posició ferma urgent reclamant un roll superior per als científics. No queda altra.

Es parla d’una dècada per prendre mesures dràstiques que puguin revertir la fatal tendència climàtica, però com sempre, també hi ha veus discordants sobre aquest missatge, amb arguments de caire ultraliberal (negacionistes) o simplement per pura desinformació. A banda de les mesures correctores dures que els governs hauran d’impulsar, caldrà insistir apel·lant a la responsabilitat individual de les persones.

En aquest sentit, la cosa ha de ser seria quan aquesta setmana ha sortit la notícia que líders religiosos  com  el papa Francesc, el patriarca ortodox de Constantinoble, Bartolomé I, i l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, han publicat per primer cop un missatge conjunt: ”Hem de triar menjar, viatjar, gastar, invertir i viure de forma diferent, pensant no només en l’interès i els guanys immediats, sinó també en els beneficis futurs”, interpel·lant als líders polítics i empresarials i demanant “sacrificis a curt termini”. Òbviament aquest és un missatge des de l’altar de l’abundància i no a tots els habitants del mon els hi costa el mateix esforç modificar els seus hàbits de consum. Els més pobres no tenen el privilegi de poder modificar la seva vida en pro de guanys globals i de millores medi ambientals en el llarg termini. Aquest però, és un altre debat que te a veure en la justícia d’exigir a uns i altres diferents esforços per abordar la greu situació.

“Tic tac, tic tac…”, el compte enrere ha començat.

Lluís Fort
Lluís Fort
Economista i consultor de negoci
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

26 + = 29

Últimes notícies

-->