HomeOpinióEns impulsen i ens guien necessitats que podem satisfer i necessitats que...

Ens impulsen i ens guien necessitats que podem satisfer i necessitats que no

Molts filòsofs, artistes o científics s’han referit, al llarg dels segles al paper clau que tenen les necessitats en la vida humana. I, no cal dir-ho, també en la vida de tots els éssers vius. Encara que la reflexió sobre les necessitats te molts antecedents, amb diverses aproximacions parcials, fou Abraham Maslow, psicòleg humanista, el que va iniciar l’elaboració d’una teoria sobre les necessitats amb criteri científic a partir dels seus treballs empírics i d’altres treballs, procedents de diversos camps, com l’etologia, la psicologia i l’antropologia.

Maslow va publicar sobre aquesta qüestió un primer article, A Theory of Human Motivation, el 1943 i un llibre, Motivación y personalidad, el 1954. En aquest llibre Maslow va escriure: “el principi bàsic d’organització en la motivació humana és l’ordenació de les necessitats bàsiques en una jerarquia de menor a major prioritat o potència. El principal principi dinàmic que mou aquesta organització és l’emergència en la persona sana de necessitats menys potents quan se satisfan les més potents”.

Després de constatar que és impossible enumerar tots els impulsos humans que podem qualificar de necessitats, els descriu com a conjunts o categories fonamentals de desitjos. Així, els éssers humans tenim necessitats estructurades en diferents estrats, i en satisfer una necessitat, en sorgeixen altres, de tal manera que les necessitats superiors van sorgint a mesura que es van satisfent les més bàsiques.

Ordenades de bàsiques a superiors, Maslow les descriu en 5 nivells o estrats: 1) necessitats fisiològiques; 2) necessitats de seguretat i protecció; 3) necessitats de pertinença, afecte i amor; 4) necessitats d’estima i reconeixement; 5) necessitats d’autorealització (els desitjos de fer real, de realitzar el que potencialment som). A mesura que ascendim per aquesta escala, les nostres necessitats canvien i passen de ser necessitats de falta o privació a ser necessitats de creixement i autorealització.

En els seus orígens, l’economia es preocupava de les necessitats de la gent. Per exemple, Jean-Baptiste Say, en el Traité d’économie politique (1803) escrivia: “l’Economia Política ensenya com és forment, es distribueixen i es consumeixen les riqueses que satisfan les necessitats de les societats.”
Arthur Pigou, un dels pioners de l’Economia del Benestar, va constatar a The Economics of Welfare (1920): “Qualsevol transferència de l’ingrés de l’home ric a un home pobre…, ja que permet que es satisfacin necessitats més intenses a costa de necessitats menys intenses… incrementarà el benestar econòmic”.

Aquesta era una idea perillosa per a certs sectors socials dominants, així que l’economia va deixar d’estudiar les necessitats humanes i es va centrar en la “utilitat”, un fenomen que no es podia mesurar ni agregar, ni individualment, ni socialment. I van proclamar la impossibilitat de comparar les satisfaccions de les necessitats entre diferents persones o societats.

La “utilitat” és, per als economistes, la “satisfacció” de la demanda econòmica, sigui quina sigui (Vilfredo Pareto va posar el 1906 al seu Manuel d’économie politique l’exemple de la venda de drogues, que és útil per al drogoaddicte perquè respon a la seva demanda, encara que no sigui bona per ell). Però, si deixem de banda el cinisme de certa “ciència econòmica”, darrere de la demanda segueixen estant les necessitats humanes, com reconeixen innombrables economistes, com de passada, en els seus textos. I si és així, llavors la satisfacció de les necessitats i el benestar es poden estudiar, comparar, treure’n conclusions socials, etc. És el que fan en la pràctica altres ciències socials i moltes institucions.

Els especialistes en màrqueting, com que treballen dia a dia amb la vida real de la ciutadania, parlen, com la resta de mortals, de necessitats, desigs i demandes. Defineixen les necessitats com “una sensació de carència d’alguna cosa, un estat fisiològic o psicològic”. Per la seva banda, els desigs, en màrqueting, són la forma concreta en què els individus volen satisfer les necessitats. I, finalment, els desigs es converteixen en demanda quan es fa la seva petició sustentada per diners.

Maslow no distingia entre necessitats i desigs. Els psicoanalistes sí que fan aquesta distinció, encara que d’una manera relativament diferent a la del màrqueting. Alguns elements de les elaboracions de la psicoanàlisi, basades en la seva pràctica clínica, poden ajudar-nos a aclarir-ho: les necessitats en els sers humans són més complexes que en els animals i queden profundament transformades al passar pel cervell humà.

Si se’m permet, ho explicaré de manera lliure: en el desplegament de les necessitats podem distingir quatre etapes: 1) la base són les necessitats biològiques, que tenen un caràcter específic; 2) les necessitats passen per les complexitats de la ment humana, amb els records, la imaginació, les influències culturals, els exemples d’altres persones, etc., i així es transformen en “anhels”; 3) aquests anhels són expressats en demandes (afegiré, de la meva collita, que aquestes demandes poder ser econòmiques, recolzades per diners, o bé demandes socials i polítiques, expressades amb paraules o actes; 4) aquestes demandes, ja siguin en diners, en paraules o en actes, no esgoten tot el que hi havia dins de la necessitat i de l’anhel, i el romanent es converteix en el que els psicoanalistes anomenen desig inconscient, una aspiració estructuralment insatisfeta i sostinguda.

Sembla clar que els especialistes en màrqueting anomenen desig a l'”anhel”, i ignoren en les seves teories el desig inconscient dels psicoanalistes, tot i que els publicistes sí que el tenen en compte, a la seva manera.

Robert i Edward Skidelsky, a ¿Cuánto es suficiente? (2012), assenyalen que els desigs s’expressen socialment, per la qual cosa cal estudiar els seus aspectes socials. En aquest sentit, alguns psicoanalistes expliquen que hi ha dos tipus de necessitats que no poden ser satisfetes mai del tot, la demanda d’amor i la demanda d’una alta posició social. Per tant, alimentarien els desigs inconscients.

D’una banda, hi ha una demanda d’amor, que no es pot satisfer perquè es demana un amor il·limitat, com el que reben els infants de la mare en els primers mesos de vida. Però d’adult no es pot viure un amor sense límits, ja que resultaria destructiu. Aquesta demanda insatisfeta d’amor te una certa relació amb el plantejament de Tibor Scitovski a The Joyless Economy (1976): segons ell, la nostra naturalesa ens impedeix estar satisfets amb el que tenim, i estem sempre descontents. Per als psicoanalistes, aquest descontentament de fons de la vida humana reflecteix que, més enllà de les demandes particulars, s’esbossa l’anhel com a anhel d’una altra cosa, que es tradueix en el desig de rebre el ser que ens manca, d’alguna cosa que no ens pot donar ningú.

D’altra banda, Robert i Edward Skidelsky comenten que hi ha una demanda de “béns posicionals” una competició per l’estatus. El filòsof Alain de Botton a La ansiedad por el estatus (2004) diu que de bebès la majoria vam tenir un estatus molt alt, érem el centre de tot, però d’adults difícilment podem tornar a assolir un estatus tan alt. Al seu torn, els etòlegs expliquen que la lluita per l’estatus es deu que aquest dóna accés als recursos i a la reproducció. La reproducció en parelles relativament estables ha fet que un dels motius per a competir per l’estatus hagi perdut força en els humans. Els Estats del Benestar, les societats on tothom pot viure decentment, són també societats on les motivacions per lluitar per l’estatus s’afebleix. En tot cas, la passió per l’estatus no es pot satisfer mai del tot, tan sols es pot apaivagar.

Aristòtil, a la introducció a la Política, es refereix a l’anomenada “crematística, per a la qual sembla que no hi ha cap límit de riquesa i propietat”. És un altre anhel sense límits? Per a Robert i Edward Skidelsky, la passió per la possessió de diners la podem considerar com una modalitat de la passió per l’estatus. Lamentablement, actualment es fomenta la ideologia que de diners no se’n tenen mai prou, i es potencia la insaciabilitat dels desigs mitjançant la “monetarització” de tots els aspectes de la vida.
L’estudi de les necessitats, desigs i demandes dels humans ens pot portar a algunes contusiones inesperades: per exemple, alguns psicoanalistes, començant per Freud, van assenyalar respecte als intents d’implantar un col·lectivisme autoritari a Rússia, en la dècada de 1920, que no es podien “administrar” els desigs. Se’ls pot influir, com fa la publicitat, o canalitzar, com fa la cultura, o negociar, com fan els venedors als mercats, però no es poden “administrar” com si fossin objectes.
I què ens poden dir les necessitats sobre el futur? Podem evitar que la humanitat esdevingui, per la seva “insaciabilitat”, un càncer a la biosfera, i que acabi destruint les bases de la mateixa vida humana? Sí, ho podrem evitar, a mesura que les necessitats que tractéssim de satisfer siguin les necessitats superiors, perquè aquestes necessitats són immaterials, difícils de satisfer a través dels mercats o des dels capitals. Les demandes d’amor, la necessitat de superar la falta en ser, tan sols poden ser afrontades vivint les necessitats més elevades, cosa que ens impulsa cap al desenvolupament humà, i com a conseqüència, cap al desenvolupament social.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

27 + = 29

Últimes notícies