Veig a La Vanguardia de dimarts passat, 28 de setembre, l’esquela de Jesús Massip i Fonollosa (Roquetes, 1927) i el cor -ja una mica fatigat de tants amics que se’n van- em fa el corresponent salt per la pèrdua de l’admirat amic i mestre i em porta el record de quan el vaig conèixer a Tortosa en una breu visita, el juliol de 1969, quan ell dirigia el Museu d’Història de la Ciutat.
Amb la seva desaparició -física, però no espiritual- desapareix també (només físicament, insisteixo) el tercet tortosí que en la postguerra van fer la primera resistència catalana: Pérez Bonfill, Vergés i Massip, tots a l’empara d’un resistent molt més antic, el sacerdot i teòleg gandesà, Joan Baptista Manyà Alcoverro, que ja havia patit l’envestida anticatalana durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Home de lleis (doctor en dret), historiador, arxiver, poeta, traductor, home de combat, en definitiva, per la llibertat, la democràcia i la catalanitat, des de Tortosa i el conjunt de l’Ebre català va fer el pont entre aquestes terres del sud i la capital, Barcelona, on els supervivents de la República derrotada i els que naixien a les noves èpoques, com Massip, tractaven de salvar el que es podia del patrimoni comú: llengua, cultura, dret, esperit, economia i territori.
Quan ens vam retrobar, pels volts del 1999 o 2000, al cap de gairebé trenta anys sense contacte directe, vaig reprendre les trobades amb ell i vaig recopilar la seva vida i obra en un volumet de la col·lecció Gent Nostra, d’Onada edicions, de Benicarló, publicat el 2014, on el vaig fer cantar i vaig poder comprendre l’amplitud de la seva experiència vital i professional.
M’obrí, gustós, afable i enraonador, la porta de la seva casa xalet de Mig Camí, vora la Simpàtica, amb els finestrals oberts als pins de la Muntanyeta tortosina, on el silenci i el temps regnaven, un espai que em recordava on vivia, a Madrid, el poeta andalús Vicente Aleixandre (Premi Nobel de Literatura), a qui Massip visità en diverses ocasions.
Vam conversar llargament en diverses sessions. Va ser un goig per a mi entrar en el seu món carregat de llibres, papers, cartes i fotos de moments històrics: el seu casori a Poblet, amb el doctor Manyà d’oficiant; els anys a l’Arxiu de Tortosa (1960-1992), amb el rescat i la transcripció dels Costums de Tortosa (1149-1277); les sessions als Congressos d’Història de la Corona d’Aragó (celebrats aquí i a Europa, on es relacionà amb el Pare Miquel Batllori, Agustí Duran i Sanpere, el seu mestre Dr. Font i Rius, etc); les trobades contínues amb Gerard Vergés confegint la revista Géminis (1952-1961), el primer símptoma de renaixement cultural a Tortosa, amb el record sempre present de Carles Riba; el seu impuls, també a Tortosa, per celebrar, el 1961, la Cinquena Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya; la seva participació, també el 1961, en l’Exposició d’Art Romànic a Barcelona i, en fi, imatges i papers com a secretari del Sindicat de Turisme (1970) i com a professor d’Història del Dret i d’Història de l’Art a la UNED de Tortosa (1974).
A tot això afegiu-hi la seva creació poètica, reunida en uns quants llibres fonamentals (Llibre d’Hores, Cendra Vivent, La Terra encesa (dedicat al Rector de Vallfogona, el tortosí Vicent Garcia), Bíbliques i Personatges/Paisatges, del 2020), alguns d’ells amb pròleg del seu amic de l’ànima, Gerard Vergés, del crític Àlex Broch o de Laura Borràs, presidenta del Parlament, volums il·lustrats, sobretot, amb dibuixos d’un altre gran amic tortosí desaparegut, el pintor Frederic Mauri, i de Domènec Corbella, de Vallfogona de Riucorb.
Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Massip es dedicà, també, a la història contemporània, amb el llibre El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936. Que la terra et sigui lleu.
