Els últims dies hem estat testimonis d’un parell de fets que ens obliguen a posar els cinc sentits sobre allò que és defensable en democràcia quan parlem d’informació.
El govern d’Espanya ha pres la iniciativa en la lluita contra la desinformació, les anomenades “fake news, i preveu campanyes de comunicació per fer-hi front, tot i que evita parlar de censura. Els focus estan posats en les xarxes socials, per on discorren certeses, mitges veritats i falsedats, cada dia més complicades de desemmascarar. En qualsevol cas, qui decidirà què és o no una informació falsa serà prerrogativa exclusiva del govern central. Al darrere d’aquesta decisió hi ha les inquietants campanyes per desestabilitzar les eleccions americanes del 2016 o el referèndum pel Brèxit. Tanmateix, el govern del PSOE no ha convidat ni mitjans de comunicació ni associacions professionals de la premsa a participar en aquest sistema de control, la qual cosa s’intueix també inquietant.
L’altra tema que ha causat sorpresa prové de la democràcia més antiga del món. Poques hores abans que Joe Biden es proclamés president electe, l’encara president dels Estats Units, Donald Trump, arremetia novament en roda de premsa contra les suposades irregularitats en el recompte de vots. Diverses televisions van optar per tallar l’emissió al·legant que havien de protegir l’audiència de les falsedats de Trump. Molts ho han aplaudit en veure-hi una decisió valenta. Intento imaginar una situació semblant, aquí, amb algun canal de ràdio o televisió censurant un president, ministre, conseller o alcalde al·legant la comissió d’una falsedat en plena roda de premsa. D’oportunitats per fer-ho, en tenen.
És lícit que un govern democràtic tiri pel camí del mig i s’arrogui la potestat de decidir què és o no informació? És censura que un mitjà de comunicació talli tot d’una la primera autoritat del país al·legant que està mentint a l’audiència?
La falta d’esperit crític d’una part important de la societat juntament amb aquest paternalisme irritant del sistema, en el qual incloc governs i grans grups de comunicació, ens porten a situacions com les descrites, que no em semblen gens edificants. Avui això té difícil solució; en el futur, només si fomentem el pensament crític des de l’escola. És el debat etern, però cal recordar-lo sovint.
