Has quedat per a fer un brunch. Vas a una pool party. Tens un one-to-one amb la CEO. Vas a un concert que està sold out. Feu un brainstorming a la feina. Preguntes pel dress code d’una festa. Et fas la skincare cada nit. Entrenes full body al gym. Tot ho fas en català, perquè en la major part del teu entorn parles en català; però, últimament, sempre se t’escapa alguna paraula en anglès.
Tot i que l’Institut d’Estudis Catalans s’encarrega d’incorporar paraules noves al diccionari cada any, sembla que les noves propostes no acaben de sonar prou atractives. Perquè no és el mateix fer-se una “rutina de cura de la pell” que una skincare routine, ni tampoc tenen res a veure el “codi de vestimenta” i el dress code. El més impactant, però, no és que per a algunes persones aquestes expressions no siguin equivalents, sinó que, molts cops, ni tan sols sabem dir-les en la nostra llengua. És només una qüestió d’estètica lingüística, o també hi ha un punt de pèrdua inconscient de vocabulari i recursos?
Hi ha diverses dinàmiques que han afavorit l’auge de l’ús d’anglicismes. D’una banda, i el més evident, la globalització ha contribuït que determinades tendències, com el món digital, el de la moda o de l’emprenedoria, ens arribin primer en anglès. Desconeguts de l’altra punta del món ens ensenyen per les xarxes socials a fer un haul, un unboxing o un get ready with me. Sovint, sense traduir-les ni adaptar-les, comencem a repetir les paraules com si fer-ho ens fes sentir part d’un univers més gran, més internacional.
El mateix passa a l’entorn laboral, ja no recordem que els customer services són els d’atenció al client, o que el Chief Operating Officer és el director executiu. Per no parlar dels runners i els gym bros, que no saben fer un entrenament sense dir ni una paraula en anglès. I el més greu: ens sembla completament normal.
Tot plegat ens fa oblidar que el problema no és que el català no tingui paraules per dir el mateix, sinó que sovint no les coneixem o ja no les recordem.
Més enllà de ser una eina de comunicació global, potser estem oblidant que la llengua és un patrimoni que no ens podem permetre perdre. Ens toca fer un esforç conscient per reaprendre el vocabulari que tenim a l’abast, visibilitzar-lo i creure’ns que pot ser tan atractiu com qualsevol altra llengua. I dir-ho ben alt, clar i català.
