HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEscenes dels nostres temps

Escenes dels nostres temps

Al Manifest Comunista, Marx i Engels asseguraven que “tot allò sòlid s’esvaeix a l’aire; tot el sagrat és profanat, i els homes, finalment, es veuen forçats a considerar serenament les seves condicions d’existència i les seves relacions recíproques”. Possiblement en el temps que van escriure-ho això era així. Però la frase fa anys que ha perdut gran part del seu sentit, especialment des que vam encetar el segle XXI. Pensava amb aquesta sentència fa poc, just fa unes setmanes,  a propòsit de l’aprovació de la Reforma Laboral al Congrés dels Diputats. Una jornada en la que es va destacar més la forma que el fons. L’errada en la votació telemàtica d’un diputat del PP i l’incompliment de la disciplina de vot de dos representants d’UPN -les seves raons tindrien- va esdevenir lo més important. En segon terme van quedar les fites laborals o socials aconseguides, segons uns, o les mancances que té el nou text, segons uns altres.

I fa gràcia -o no- que el debat més aferrissat d’aquella setmana fora al voltant de la representant espanyola a Eurovisió i la polèmica sorgida després de la celebració d’un festival Mediterrani que havia d’escollir-ne la millor. Una controvèrsia que no només va ser la més estesa per les xarxes. Va acaparar hores i hores d’espais televisius i, fins i tot, va arribar al Congrés del Diputats. Aquell parlament, sí, on pocs dies després es produïa l’espantós ridícul que abans comentàvem. Clar que per aquelles dates les coses tampoc no van anar molt millor al Parlament de Catalunya a propòsit del cas Juvillà.

A la gran Bretanya, el primer Ministre Johnson, assetjat per les festes prohibides que es feien a Downing Street en temps de pandèmia, apareixia fotografiat a la portada del Mirror al costat d’una  llauna de cervesa Estrella Damm que, pel que sembla, era ni més ni menys que la lager que es consumia en aquelles party clandestines. Un fet que, a banda de moltes consideracions que no escriuré, va ser aprofitat per l’esmentada marca comercial per fer-ne publicitat subliminal a les seves xarxes.

I les tensions per la possible invasió russa d’Ucraïna s’ha convertit en un culebrot (no sé si turc o veneçolà) que hem anat seguint amb certa desgana. Un nou episodi en l’etern intent de domini de la geopolítica mundial en que els dos actors principals, Rússia i Estats Units, discuteixen a veure qui la té més grossa. Seria de riure si al darrera no hi hagués una clara voluntat de dominar recursos estratègics, teixir aliances militars i de passada,  enriquir la industria de l’armament. Les conseqüències colaterals que tot això pot tenir,  ja ens van explicar fa anys, que eren el de menys.

I aquest és el paradigma dels nostres temps. Soroll. Massa soroll. Un soroll del que costa aïllar-se, encara que només sigui per una simple qüestió d’higiene mental.  Estem en una època disjuntiva on el món vell no acaba de morir i el nou ordre no acaba de néixer. És aquell mentrestant, que ens desconcerta i que fa que no sapiguem ben bé cap a on tirar. Les contradiccions acaben bloquejant. Si al cervell li dius a la vegada que camini i que s’aturi, acaba per no fer res de les dos coses. I així estem.

No obstant potser caldrà fer cas a Sartre i no perdre’ns res dels nostres temps. Potser n’hi ha hagut de millors i més bonics. Però aquest que vivim,  és el nostre.

Josep Pitarch
Josep Pitarch
Historiador i periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

2 + 7 =

Últimes notícies