Diuen que estimar és estar preparat per deixar marxar, però setze i mig són molts anys com per soltar-los de seguida. Ella em va fer perdre la temor als animals i em va ensenyar a estimar a tots els gats del món. I avui t’he de dir fins aviat, la meva amiga més antiga.
El dia que la vaig conèixer jo tenia deu anys i vam passar-nos les que em van semblar mil hores tancades a un lavabo de pocs metres quadrats. Saltava com un dimoni, mentre una servidora, dreta a la tassa del vàter, només feia que implorar que un adult arribés a casa.
Vaig dir-li Lluna, sap-déu perquè, però us asseguro que llavors necessitava més que ningú una companya i ella va complir bastament amb el seu paper: va ser la primera amb qui vaig entendre el significat d’estimar. A partir d’aquell dia m’ha acompanyat en riures, llàgrimes, celebracions, somnis i vivències de tota mena; sempre feta una boleta damunt dels peus, dins del nòrdic o a les cames mentre estudiava, llegia o treballava.
Planificar amb el veterinari la data va ser com carregar un camió de sorra amb les mans, però el diagnòstic de càncer pesava des del primer dia. Ho he intentat amb totes les meves forces, i encara que la voldria atrapar amb mi per sempre, la mort era l’única que li podia atorgar el descans que mereixia.
Els qui teniu animals o n’heu tingut segur que ho sabeu, hi ha una forma d’estimar que només coneixem els qui hem gaudit de la companyia peluda. Em quedo amb la mitja vida i una mica més que hem compartit. Tinc la certesa que al cel, al costat de la lluna, brilles tu també, amb totes les mascotes en les qui penseu ara.
