Esperançats!

El 2 de setembre de 1938, quan es portaven 39 dies de Batalla de l’Ebre (i ningú es podia imaginar que en quedaven 76), era la vespra de l’inici de la quarta ofensiva. Isidre Carrés, sanitari de la CXXII Brigada, 27 divisió, encara pensava que la República guanyaria la guerra, com ja ho hauria fet «…si no fos per l’aviació, els tancs i els canons alemanys». Poc es podia pensar que l’endemà dijous dia 3 s’estrenaria en sis hores seguides d’artilleria, la primera hora era per ajustar i rectificar el tir i la resta per machacar; aquesta ració duraria setmanes seguides. Els feixistes insurrectes havien desplegat una peça cada 5-6 metres, com 24 anys abans, el setembre de 1914, s’havia fet a la batalla del Marne (va suposar l’inici de la fi de la I Guerra Mundial: del 5 al 13 de setembre hi va haver més de mig milió de morts).

L’esperança és l’últim que es perd. El sanitari que he referit, que a la rereguarda del front de l’Ebre curava ferits i enterrava morts, mantenia aquest estat d’ànim optimista (segons la definició, basat en l’expectativa de resultats favorables relacionats a esdeveniments o circumstàncies de la pròpia vida o del món en el seu conjunt. En l’àmbit de l’Església catòlica és una de les virtuts).

Els indicadors que tenim no són per ser optimistes ni estar esperançats. L’emergència climàtica que ara ja vivim a diari (calorades insuportables des de maig, tempestes i pedregades,… i veurem què més) i les conseqüències que arrossega (preus insofribles d’energia, recessió,…) ens porta a una tardor difícil (els polítics que fan possible aquesta situació avisen cínicament als que la patirem).

La resolució de l’ONU que condemna l’Estat espanyol per haver vulnerat els drets polítics dels diputats independentistes catalans, torna a qüestionar les decisions del magistrat. Pablo Llarena va decretar la suspensió dels càrrecs electes quan encara no hi havia sentència i al final la rebel·lió es va quedar en sedició. Sabem que res passarà. La Justícia està en fals perquè el Consell General del Poder Judicial fa més de mil dies que no s’ha renovat, contravenint la mateixa llei que hauria de defensar. I el cap de l’estat, que es fotografia amb Vox, en l’inici del curs judicial proclama l’excel·lència del sistema i la democràcia quan en el judici als independentistes va dir: «sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat.”

A Catalunya tenim un cert estat de descomposició interna de l’independentisme: a un mes del cinquè aniversari de l’1-O, els partits que el representen estan centrats no ja en la disputa d’un espai polític, sinó en un joc ofuscat d’autodestrucció i de destrucció mútua, escrivia Sebastià Alzamora.

L’esperança rau en el fet que comencem el curs, una manera de mesurar el pas dels anys (també amb incerteses sobre la conflictivitat respecte al curs acadèmic) i que marca l’inici de cicles i canvis. Potser ser revolucionaris és estar esperançats, i combatre l’actual model de happycràcia en el qual la felicitat es converteix en una mercaderia perfecta per a un mercat que es nodreix de normalitzar l’obsessió amb un mateix i amb el benestar psicològic. Tenim de possibilitat de recuperar les lluites col·lectives (feminisme, desnonaments,..) i transmetre a les generacions futures els valors de la col·lectivitat, ja que la societat et planteja només solucions individuals.

«Que les festes ens ajudin a recordar-nos que tenim tot el dret de lluitar per ser feliços», va deixar escrit Antoni Batista. Pot ser un bon punt de partida. La Cinta, amb la renovada façana de la catedral; la festa de Gandesa; la verema, amb les excel·lents garnatxes; les garrofes, les ametlles,… la vida de la terra. El kilòmetre zero. El nostre Ebre. Les muntanyes…. Hem d’estar esperançats!

Tomas Carot
Tomas Carot
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 2 =

Últimes notícies